Compte enrere

No va ser sobre un tovalló de paper, com Leo Messi, però el meu primer contracte laboral el vaig signar a la cafeteria de la Canonja, un antic hotel del carrer general Brito de Lleida que va donar pas a l’actual Zenit. Hi penso cada cop que s’apropen unes eleccions, o sigui, molt sovint. El 10 de juny de 1987 –dimecres, com a nota anecdòtica– es van celebrar les primeres eleccions al Parlament Europeu, que es feien coincidir amb autonòmiques i municipals. Feia dos mesos exactes que n’havia fet 18 i, per tant, eren les primeres en què jo podia votar, però no ho vaig fer, perquè la feina que m’acabava de sortir m’ho impedia. Enquestadora a peu d’urna. Un cop formalitzat el vincle laboral amb aquella empresa subcontractada –suposo– per TV3, et lliuraven uns formularis i una urna de cartró amb el vell logo de la cadena, aquell tres amb una senyera onejant al vent. El procediment era senzill: alternar sexes i franges d’edat i demanar el vot, que no et deien de viva veu, sinó que te’l dipositaven a l’urna que duies penjada. A les sis de la tarda havies de fer el recompte i passar les dades dels 100 vots del teu col·legi electoral per telèfon. Ens pagaven 10.000 pessetes de l’època, una petita fortuna per a una estudiant de COU. El candidat del PSOE, Fernando Morán, es va imposar al d’Aliança Popular, Manuel Fraga, i al del CDS de Suárez, Eduard Punset. Europa encara enlluernava. Les eleccions municipals van quedar en un segon terme. Ni tan sols en preguntàvem, a l’enquesta, i això que a Lleida van ser sonades perquè Antoni Siurana va passar efímerament a l’oposició. Era estranya la sensació de viure tan de prop aquelles eleccions i, a la vegada, no participar-hi. Era fosc quan l’exèrcit d’enquestadors amb urnes penjades vam tornar a la Canonja a cobrar. En mà. Amb bitllets. Aquell primer sou que mai no oblides. Ai, les primeres vegades. Les primeres eleccions fan il·lusió. Ara que absolutament tot ho documentem gràficament és habitual veure joves que voten somrient a la posteritat perquè els seus progenitors immortalitzen el moment amb un mòbil. Ja tindran temps de desencantar-se. Tant de bo conservin sempre l’esperança i mai no oblidin la transcendència del seu vot, malgrat tot.