Sortenheimer

A Oak Ridge, la ciutat secreta on es va crear la bomba atòmica, hi vivia una pallaresa amb el seu marit, un científic que investigava els efectes de les radiacions en els animals, i els tres fills de la parella, de noms deliciosament estrambòtics: Bunderlai, Islara i Ersaid. “Què volen dir alguna cosa Maria i Josep per a nosaltres?”. La pregunta l’hi feia Maria Dolors Boixadós Servat a Josep Varela, que la va entrevistar a Sort quan ella ja tenia 87 anys per al llibre Memòria de Lleida (Pagès). Havia tingut una vida de novel·la i era novel·lista. “Estudia, estudia fort! Fes-te lliure i no depenguis de ningú”, li deia la seua tia Celestina quan la van portar a Tremp per cursar la Primària. I ella ho va fer. Però sense deixar de viure. Atenta a tot. El 14 d’abril del 1931, amb 14 anys, va veure sortir el vicari embolicat amb la bandera republicana i cantant La Marsellesa. I el pianista del Cafè España, el senyor Mallol, interpretava Els Segadors per arrodonir la festa. Mallol es convertiria en Masses al llibre Balada de un músico, una novel·la sobre l’arribada de la Segona República a Tremp. Després de la sublevació militar va treballar a les indústries de guerra de la Generalitat, concretament a la Hispano Suiza. “La guerra podia arribar a ser divertida”, admet. Una cosa semblant deia Ana María Matute. Però “la postguerra va ser terrible, molt pitjor que la mateixa guerra”. Tant era així que la jove parella va decidir creuar l’Atlàntic. Abans, però, l’escriptora va tenir temps de quedar finalista a la primera edició del premi Nadal, el que guanyaria Carmen Laforet. Agua muertas, que així es titulava la novel·la, no es publicaria fins al 1972. Es va doctorar en literatura espanyola a la Universitat de Tennessee, a Knoxville, amb un treball que comparava Nazarín, de Pérez Galdós, amb el film del mateix títol de Luis Buñuel. “No puedo leer su tesis, pero ya encontraré a alguien que me la lea”, li va escriure l’aragonès, i ho va fer l’escriptor Carlos Fuentes. Va compartir cafès amb Cela al Cafè Gijón, piscina amb Rosselló-Pòrcel a la residència d’estudiants Ramon Llull. De l’experiència a Oak Ridge en va escriure Cristales y cenizas. L’editorial li va dir que era massa llarga, que els lectors s’avorririen. No sabia que mig segle després se’n faria una pel·lícula de tres hores.