Tan sols ho sap el vent

El telèfon d’en Bob està apagat o fora de cobertura en aquests moments. A l’Acadèmia Sueca es veu que estan farts de sentir aquest missatge quan truquen al nou premi Nobel de Literatura. Ells, vinga “Knock, knock, knockin’ on heaven’s door” i Bob Dylan no sap i no contesta o si sap no contesta. Els detractors que se li hagi atorgat el guardó es reprimeixen un “ja ho deia jo que no se’l mereixia”. Perquè, per primer cop que jo recordi, hi ha debat al carrer sobre aquest tema, sobre si Bob Dylan –un músic!– mereix aquesta distinció. Entre això i els diacrítics ens estem tornant uns intel·lectuals. La discussió de fons és si una cançó pot ser considerada literatura i, per a mi, la resposta és sí. O em diran que un poema deixa de ser-ho si li afegim música? Tenint en compte que la literatura és, segons el diccionari, la “producció d’obres en què hom es proposa més un fi estètic que no didàctic”, no són literatura moltes lletres de Bob Dylan? No totes les cançons ho són, però tampoc ho són totes les novel·les, ni tota la poesia, no ens enganyem. És convencional la decisió? No. Però les convencions, al segle XXI, hi són per trencar-les i jo aplaudeixo que els senyors i senyores dels Nobel s’hagin deixat anar la melena en la que, possiblement, acabarà sent una bona operació de màrqueting per popularitzar els premis. També els diré que ja em sembla bé el debat, sempre. És enriquidor que tot sigui discutible, fins i tot els encarcarats premis Nobel, que tenen encara molt camí per recórrer per modernitzar-se i baixar del pedestal. Per començar, la mitjana d’edat dels premiats és de 63 anys. Això ho podem justificar dient que quan més llarga és la trajectòria d’una persona, més fruits pot arribar a donar. Però, expliquin-me per què dels 876 premiats al llarg de la història, només 45 són dones –enguany cap–. I tenim sort de Marie Curie, que va ser la primera i en va ser mereixedora dues vegades. Bob Dylan no encaixa en molts estereotips, però sí en aquest perfil: té 75 anys i és home. Podria convertir-se en la tercera persona que no va a recollir el guardó, després de Jean-Paul Sartre i Le Duc Tho. Però, de moment, em temo que “això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins el vent”. Bob, truca quan puguis.