Una altra n'hi ha, potser

Com que, amb raó, demana respostes amb noms i cares, aquí, més amunt, senyor Francesc Serés, té els meus. Res de l’altre món, ja ho veu, una simple periodista de Lleida, la ciutat que descriu en el seu article com la “ideal per a qualsevol polític espanyol: quieta, tranquil·la i conformada, amb una oposició feble i uns mitjans mansos”. Si fos una opinió basada en una observació profunda, cap problema. Seria la seua opinió. El que em motiva a respondre el seu escrit és que, com vostè diu, es basa en una conversa de fa dos anys, quan va presentar el seu últim llibre. Un llibre que qualifica d’incòmode i que, quan era projecte, va guanyar el premi Lleida de narrativa. Se’n va informar, per exemple, al mitjà en el qual treballo. No veig per què no s’havia de fer. Ara menysprea els mitjans de Lleida i els que hi treballem d’una manera general, sense cap sedàs. I això, estarà d’acord amb mi, és tan just com jutjar tots els escriptors sense llegir-los i sense les ulleres de prop. Crec que la seua opinió sobre Lleida podria respondre a qualsevol ciutat si se la mira només des d’un punt de vista o basant-se tan sols en qui o com hi governa. Però les ciutats, en bona part, les fan les persones que hi viuen i aquí, com a tot arreu, hi ha de tot. Tenim mancances, moltes, però Lleida no està, com diu, “desconnectada de la resta del país”, ni hi ha “poques coses per explicar”. No estic d’acord que “avui s’assembla i es vol assemblar més a Saragossa que a Barcelona”, tot i que li admeto que hi ha qui ho voldria. Ho demostren els moviments socials que arrosseguen masses d’una manera abans impensable. Parla de projectes culturals desapareguts, del paper de la UdL... debat interessant que podríem allargar molt més enllà del que em permet l’espai d’aquest article.

Segurament volia provocar amb el seu escrit, i ho ha aconseguit. Això demostra que ni estem adormits ni hi ha temes ni persones “innombrables”, almenys per alguns. El seu és un concepte antic de la ciutat. Vostè titula l’article com el poema de Màrius Torres La ciutat llunyana. Seguint amb ell, trio aquest vers: “Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser”. En això treballem, senyor Serés, n’hi ha que no estem ni quiets, ni tranquils, ni conformats. I som ben a prop.