Pobre prestigi

“Aquí no et donarem diners, et donarem prestigi”. És el que em va dir un alt càrrec d’una empresa estatal de comunicació, justificant el baix sou que oferia. Llavors vaig començar a preguntar-me si amb prestigi pagaria factures i si era just que la meua dedicació es compensés només amb intangibles. En el món del periodisme això és habitual. Encara hi ha massa gent que pensa que escriure un text o fer una presentació no és tan complicat com per ser remunerat. Que ho provin, no? Aquesta reflexió em va tornar al cap sentint el gran –en tots els sentits– Josep Maria Pou, al discurs d’agraïment del Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Actors i periodistes tenim més en comú del que ens pensem. Ell reivindica que el cinema català no ha de caure en l’autocomplaença: “He llegit aquests darrers dies que, malgrat la misèria, som tan collonuts que fem un cinema fantàstic: mentida!”. I afegeix: “Fem un cinema fantàstic, però hem d’exigir fer-lo amb les condicions necessàries”. Per reblar el clau, durant la gala s’aprofundia en com de mal pagats estan els actors, recreant situacions en què s’intentaven contractar els serveis d’un pintor, per exemple, a canvi de la visibilitat que aconseguiria, no amb diners. I clar, no colava. Com és llavors que ha de colar amb comunicadors i actors? Potser perquè són feines vocacionals, presumptament. Tenim tantes ganes de fer-les i sembla que ens ho hem de passar tan bé exercint-les que a la resta els fa l’efecte que no són ni feines. No sé el d’actriu –jo no serviria– però el de periodista no és un treball fàcil. Requereix molta dedicació. Demana abocar-s’hi en cos i ànima. Al principi ens resignem a cobrar amb visibilitat i prestigi, que van molt bé però no es mengen. I, com també deia Pou: “cal que fem un cinema amb professionals, no amb aficionats voluntaristes”. Canviïn cinema per periodisme i ja som al cap del carrer. Que per criticar tots som bons, però saben realment en quines condicions treballa el periodista i quina influència tenen en la seua feina? Si volem professionals, que ara fan més falta que mai, respectem-los i paguem-los. Treballant es guanyaran prestigi i visibilitat. Pou va acabar citant Txékhov: “treballarem, oncle Vània, i després reposarem”. Aplaudiments.