Torneu-nos el somriure

No em definiria com una persona obedient, però compleixo les normes. Tendeixo a discutir les ordres si no em semblen adequades o coherents, però acabo acatant. Per això, si algun cop faig res considerat mal fet, em poso vermella només de pensar-ho i hi dono tombs analitzant si m’he comportat com tocava. Fa dos anys i tres mesos, el 9 de novembre de 2014, vaig anar a votar. No vaig sentir que fes res dolent, al contrari. Estava i estic convençuda que allò estava bé. Com la majoria dels qui em vaig trobar, vaig anar a expressar-me amb alegria. No era una votació qualsevol i, per no ser original, em vaig fer una foto dipositant la papereta a l’urna. Una foto somrient. Era el moment en què Carme Forcadell i Muriel Casals parlaven de la “revolta dels somriures”, una gran definició del que estava passant però, sobretot, de com estava passant. Malauradament, en aquest temps, els somriures s’han anat esborrant a força d’entomar bufetades. Ara ens jutgen a tots els que aquell 9 de novembre vam fer-nos fotos rialleres –la prova del delicte– i ens jutgen per un acte que els polítics ens animen a exercir quan ells volen: votar. Nosaltres, més de dos milions de persones, només vam fer això, expressar-nos de la manera més democràtica que coneixem. Això no pot estar mal fet, encara que ho digui un tribunal que potser s’hauria d’encarregar de tantes altres coses –aquestes sí, gravíssimes–que passen al nostre voltant i, en canvi, queden impunes. Aquell 9 de novembre vaig dedicar un article a una xica de Seròs. Ella tenia llavors 87 anys i va anar a les urnes amb l’abric nou, els llavis vermells i agafada del braç del seu nét. Lluïa el gran somriure de qui se sap partícip d’un moment històric que mai no havia pensat que arribaria. Avui aquella xica de Seròs té 89 anys i, quan parlem de política, ja no somriu, s’indigna. Ja no creu que veurà lliure el seu país ni confia que s’escoltarà la seua opinió per fer-ho possible. Als culpables d’aquest canvi els hauria de caure la cara de vergonya. Però, xica, ens seguirem expressant. Ara ja no callarem, que tenim veu i som molts. Et tornarem el somriure i hauràs de pagar el dinar que ens vam jugar. Com tu dius, el pagaràs ben a gust perquè, després de tanta lluita, també guanyaràs. I riurem molt.