Sí, tenim popes

Emma Watson, l’actriu, té popes. I en té dos. Tots ho sospitàvem i s’ha confirmat perquè les ha ensenyat. I això ha sorprès molt –encara no entenc per què–. De fet, no només ha sorprès, també ha conduït a unes curioses conclusions que sotmeto a la seua consideració: resulta que si ets feminista, això no pots fer-ho. Això d’ensenyar el que tothom sap que tens, vull dir.

Per defensar les dones es veu que ho has de portar tot ben tapat. I punt. Perquè, clar, qui mira es podria incomodar i la culpa és de qui ensenya. Au va! Com en sabem tots plegats de donar lliçons del que és i del que no és, del que s’ensenya i del que no s’ensenya. Algú de vostès no havia vist mai un pit femení? Si no l’havien vist, ja era hora. Si la resposta és sí, ja n’han vist dos més. Més grans o més petits, tots són més o menys iguals, segueixen un patró com moltes parts del cos. I si una, perquè n’està orgullosa o pel motiu que sigui, els vol ensenyar, què passa? Això deslegitima la seua lluita o la seua carrera? No em facin riure.

Els qui creuen que és incompatible defensar els nostres drets i lluir el nostre cos, deuen ser els mateixos que troben compatible ser eurodiputat i afirmar que les dones han de cobrar menys perquè “són més febles, més petites i menys intel·ligents”. Ben ample s’ha quedat amb aquesta afirmació el representant de l’extrema dreta polonesa, una veritable perla que ja apuntava maneres quan va dir sense pudor que els refugiats són “escòria”.

Arriba de nou el dia de la dona i, com veuen, encara hi ha qui no ha entès res. De fet, aquests dos casos ja demostren que és necessari seguir commemorant-lo. Quan diem que som iguals, no vol dir que vulguem ser homes. Estem satisfetes de ser el que som. Demanem ser iguals en drets i deures. I decidir sobre el propi cos ha de ser un dret, no d’homes o dones, simplement de persones. Així, com a persones, se’ns ha de valorar a tots en tots els àmbits. A igual feina, igual sou. Mateixa preparació, mateix càrrec. Ja està, no hi ha més: igualtat. I aconseguir-la no pot dependre de si ensenyem pit o lluïm cuixa. Ni això és tot el que ens defineix ni cal amagar-ho. Ja seria hora de portar-ho amb naturalitat i deixar d’escandalitzar-nos per segons què. Sí, tenim popes. I que sigui per molts anys!