Sempre a punt!

Un fulard i un cançoner eren les nostres armes. Amb elles preteníem deixar el món millor de com l’havíem trobat perquè aquest era l’encàrrec que assumíem alçant tres dits al crit de “sempre a punt!”. En el nostre univers particular d’il·lusions compartides, prometíem seguir els valors del moviment escolta i ens esforçàvem per aconseguir-ho denunciant les injustícies i promovent la solidaritat.

Vam aprendre junts a superar-nos, a seguir caminant quan ja no podíem més i a sentir-nos premiats amb el sol fet d’arribar al cim. No hi havia millor moment que aquell en el qual tocàvem el cel, suats, bruts i rendits, mirant de reüll la baixada que ens obligaria a reunir noves forces. Amb motxilles carregades de somnis, cantimplores i plats d’alumini, uns pels altres, tiràvem endavant. Quan acabàvem les rutes o sortíem de les hores de cau, tornàvem cadascú al nostre món, sabent que l’altre, el que compartíem, ens esperaria per tornar-hi. Potser érem uns romàntics, o potser uns il·lusos, i segurament encara ho som perquè vam adoptar un compromís que anava més enllà de les hores extraescolars.

Ens hem fet grans i sí, a molts se’ns ha menjat la prosaica realitat. Ja no tenim el cau com a refugi però hi ha valors que no s’obliden quan una ha compartit l’únic entrepà que quedava enmig d’una tempesta a la muntanya. Per sort el moviment continua. Ho demostra la Jamborinada que ha aplegat a Tàrrega milers d’escoltes de totes les edats. Estic segura que, com jo, hem estat molts els envaïts per la nostàlgia al veure volar els fulards i comprovar que aquests nens i joves, que érem nosaltres, volen canviar el món i se senten capacitats per fer-ho. I hem fet aquella mitja rialla de complicitat perquè tenim la sensació de formar part encara d’un agrupament en què ja no coneixem ningú.

Encara ens asseuríem a l’entorn d’una guitarra i tornaríem a cantar les estrofes que ens van fer d’himnes. I, el que és més important, volem encara canviar el món i lluitem per aconseguir-ho, tot i que ens costa massa de vegades mantenir l’esperança. Potser ja no pugem “dalt dels cims amb el cor alegre” però tenim clar que “fe no és esperar”, que “cada dia és un nou pas” i que “qualsevol nit pot sortir el sol”. Sempre a punt!