Com l'oest no hi ha res

Sóc discutidora i fa anys que predico, molts cops al desert, les virtuts de Lleida. Estic farta que, pels de fora, siguem aquella pobra gent que a l’hivern viu en la boira i a l’estiu sua. Farta d’explicar que no és “Lleide” i no som “lleidetans”, que s’escriu amb a i es diu amb e oberta.

Que hi ha la mateixa distància per venir que per marxar i que l’agricultura és esforç, no qüestió d’ADN. Així defenso que som, simplement, els catalans de l’oest, importants –o no– i peculiars –o no–, com la resta. Potser per tot plegat, he triat la informació de proximitat com a professió i gairebé com a militància, per demostrar que som molt més que quatre tòpics.

Darrerament però, em costa defensar actituds que tornen a aïllar Lleida d’un país que, des d’aquí, també hem fet gran. No vull que la meua ciutat sigui la que no tindrà urnes l’1 d’octubre perquè, segons un regidor, “els ciutadans també tenen dret a no tenir un referèndum”. Si no tenir fos un dret, no cal patir que aquest està respectadíssim!

Sense àmplies majories, un govern municipal hauria d’escoltar la ciutadania i no basar-se en el criteri d’un sol partit. Si afegim que un altre edil ha aconsellat veure més porno i menys televisió catalana, entendran que em faltin paraules. Però puc seguir: un dels orgulls d’una ciutat és, o hauria de ser, comptar amb una universitat que formi persones amb criteri per decidir.

I a Lleida tenim l’hereva de l’Estudi General que, els últims dies, ha estat la primera de Catalunya a no adherir-se al Pacte Nacional pel Referèndum. L’argument és la “neutralitat política” quan, com ho veig jo, defensar el dret a decidir ha de ser prioritari en una institució universitària. Ens ho estem posant difícil per demanar respecte més enllà de la Panadella.

De vegades, és des d’aquí que marquem distàncies que no existeixen. La meua Lleida s’alça contra l’homofòbia amb una besada col·lectiva, treballa per produir més i millor, reivindica que la Seu Vella sigui Patrimoni de la Humanitat i s’enorgulleix de la llengua i la seua manera de parlar-la.

La meua Lleida és lluny de resignar-se i de fer bo el “cuanto peor, mejor para todos” d’aquell gran intel·lectual de cognom Rajoy. La meua Lleida vol més i no, no és “mejor para mí el suyo beneficio político”.