Qui és l'animal?

Va entrar arrossegant unes enormes orelles i amb una mirada trista. Després de quatre carícies, ja ens estimàvem. Tenia tres mesos quan va arribar a les nostres vides i li vam dir Spock –qüestió d’orelles–. Vam compartir 13 anys i puc dir que és una de les grans experiències de la meua vida però també una de les majors obligacions. Pensàvem que seríem els únics a ensenyar però vam ser nosaltres, els dos humans, els qui més vam aprendre.

L’Spock tenia personalitat i aviat es va veure. Vam marcar normes però no volíem que fos un robot. Com en tota negociació, cadascú va fer concessions. La nostra idea romàntica de deixar-lo fer ens va dur a córrer darrere seu quan, passejant per la canalització, li venia de gust una remullada al riu. Ens empassàvem una mala mirada si considerava que era hora de dormir i no de mirar la tele i vam acabar acceptant, després de molts intents, que al respatller del sofà s’hi podia fer la migdiada.

Plantar la seua cara davant la nostra mirant-nos en silenci quan encara dormíem, era el sistema per fer-nos entendre que tocava llevar-se i sortir. Si marxàvem uns dies i el deixàvem a càrrec d’algú, ens feia pagar l’absència amb una rebuda pretesament seriosa però el delatava el moviment incessant d’una cua mal tallada per algú sense miraments.

L’Spock es va anar fent gran i van arribar les xacres. Complint el nostre compromís, vam organitzar-nos en funció de les seues necessitats per no separar-nos i gaudir junts al màxim. Tots tres vam jugar, vam viatjar, vam riure i vam viure. Vam patir per les seues malalties i vam plorar desconsolats quan va ser l’hora de dir-li adéu o, millor dit, ara venim, que era el nostre comiat de cada dia. I no, no hem omplert el buit que va deixar l’Spock.

Conviure amb un gos és meravellós però requereix responsabilitat. Qui no estigui disposat a acceptar els contres, que renunciï als pros. Prou animals abandonats, maltractats o assassinats! Cal invertir en conscienciació i sancionar més durament els qui no tenen ànima ni respecte per la vida.

Perquè hi ha humans que només ho són presumptament i els asseguro que el nostre gos era més bona gent que moltes persones. Tenim dies internacionals per a tot i el 27 de juliol és el del gos de carrer... tant de bo no calgués.