Que li aprofitin!

Si això fos una carta, hauria de pensar un encapçalament. No seria el típic “benvolgut”. Bàsicament perquè no m’ha volgut bé i no veig per quin motiu hauria de fer-ho jo. El que sí que mantindré és el vostè que, com que marca distància, em resulta més còmode.

Dec ser una de tantes però em presento: sóc la noia de blau, suada i carregada a la qual, fa pocs dies, va prendre la cartera en una estació de metro. Ho va fer molt bé, ni me’n vaig adonar fins que vaig deixar la motxilla en un banc de l’andana i la vaig trobar oberta. No entenia res… Jo l’havia tancat! Em va marxar el color de sobte i la sufocació per la calor va transformar-se en suor freda. Sí, m’havien robat.

Em vaig quedar mirant al voltant, amb l’abonament del metro en una mà i protegint amb l’altra la maleta i la motxilla. Ni un euro, ni res que m’identifiqués, ni tantes altres coses que una va acumulant a la bitlletera i que pertanyen a la pròpia intimitat. Així és com ho vaig sentir: com una entrada il·legítima a la meua intimitat. Ara vostè sap qui sóc, com es diuen els pares i ha vist les fotos del meu marit.

Si vol sabrà fins i tot quant em vaig gastar l’altre dia de rebaixes. Estranyament duia diners. Amb ells, que em costen molt de guanyar, havia de pagar el sopar de retrobament amb unes bones amigues. Vull pensar que vostè els necessitava i que posar la mà a la meua motxilla va ser un acte de desesperació. Si és així, que li aprofitin!

Jo, a canvi, em quedo amb la desconfiança que m’ha generat el que vostè va fer en pocs segons. Miro enrere quan camino pels passadissos cap a l’andana i, especialment, vigilo que no tingui ningú massa a prop a l’hora de baixar les escales, moment que, sospito, va aprofitar al veure’m carregada. Desconfiança també cap a mi mateixa, pensant per què em vaig posar la motxilla a l’esquena o si havia deixat les cremalleres ben cordades com, curosament, faig sempre.

Plantejant-me, en el fons, què vaig fer malament perquè em robés. Però no, jo no sóc la culpable, sóc la víctima. És vostè qui em va robar i em va espatllar el que prometia ser un gran dia. Miri, no li deu interessar, però el vaig redreçar malgrat tot. Ara, si tingués a bé tornar-me el que quedi a la cartera, passaria pàgina. Gràcies per res.