Què volen aquesta gent?

El pare sempre ha estat molt fan de Raimon. Era un ídol de joventut, li he sentit taral·larejar les cançons i estava segura que l’havia sentit en directe. Per això, sabia que no se’n voldria perdre el concert de comiat. Fins després que hi anés amb la mare, no vaig saber que era el primer cop que el veia dalt d’un escenari. I això que, quan era estudiant, va formar part del comitè d’organització d’un concert amb el de Xàtiva com a protagonista. Es veu, però, que aquell recital no es va arribar a fer. El pare explica que els el van suspendre, que Al vent no va arribar a sonar i que van acabar corrent davant dels grisos. És una d’aquelles històries que surt de tant en tant i que, per inversemblant, sempre escolto amb la mateixa atenció que si no l’hagués sentit mai. Segurament, he repetit mil vegades la mateixa pregunta: per què us perseguien? La resposta: perquè, abans, les coses anaven així. Encara ara no ho entenc i no puc evitar que, aquests dies, em vingui al cap la història que el pare explica amb un punt d’èpica. I la pregunta que em faig és la mateixa que li he fet tants cops a ell: per què? Sento, astorada, que la guàrdia civil entra a mitjans de comunicació que publiciten el referèndum i demanen la identificació als companys periodistes que hi treballen. Veig centenars de milers de cartells requisats que s’exhibeixen com un veritable botí de guerra. M’adono que es persegueixen objectes democràtics, les urnes i les paperetes, com si fossin armes perilloses. Escolto com joves i grans, a Madrid i arreu de Catalunya, tornen a cantar L’estaca de Lluís Llach amb la mateixa força que als anys 70. Llegeixo com es tracta de criminals els nostres governants i assisteixo a un nou alçament de vares d’alcaldes abans de desfilar, un per un, cap als tribunals. En trobo a faltar alguns perquè m’adono que això ja no va només d’independència, això va de llibertats. I aquí no hi pot haver discussions ni divisions ni fronteres polítiques ni interessos creuats. Perquè això és el que volen, això és el que vol aquesta gent “que truquen de matinada”, com escrivia Lluís Serrahima i cantava Maria del Mar Bonet. Estem tornant al blanc i negre, tornem a necessitar himnes socials, ens tornen a caldre els símbols. Però no, ara no correrem.