En confiança

Fa més d’un any que miro de no fer patir en excés els caps d’aquest diari amb les hores de lliurament d’articles com aquest, que rellegeixo mil vegades abans d’enviar –pesada que sóc!–. L’oportunitat d’ocupar setmanalment aquest espai és, per a mi, una font de dubtes i contradiccions que interpreto en positiu perquè em serveixen per posar cada cosa al seu lloc. Algú que em coneix va advertir-me que no escrivís sobre el que no vulgués parlar clar. Un bon consell. Sempre havia exercit com a informadora i no sabia fins a quin punt expressar opinió podria condicionar, per a alguns, la valoració de la meua feina. Però la professionalitat no pot posar-se en dubte per pensaments o ideologies que tots tenim com a ciutadans. O dubtarien d’un enginyer segons la seua tendència política? Doncs els periodistes treballem amb informació i amb opinió, només cal diferenciar-les. No vull justificar-me, només pretenc respondre a la confiança que hem anat adquirint vostès i jo a través del paper o de la pantalla. Al cap i a la fi, amb les paraules, em despullo una mica davant seu. Els dubtes i contradiccions que els deia s’accentuen quan escric sobre política, cosa que he fet menys del que esperava. No sóc amant de les etiquetes i, tot i que me n’han posat unes quantes, no me n’atribueixo cap. Que voto, no em fa res dir-ho. I que votaré aquest diumenge, encara menys. Ho faré per mi i per molta gent a la qual he d’agrair aquesta llibertat d’expressar-me. M’he posicionat en aquests articles, sí, i ho he fet a favor d’un dret en què crec fermament: el dret a decidir. Com crec en la llibertat d’expressió i el dret a la informació, tan trepitjats darrerament. És gairebé obligatori denunciar la vulneració de drets individuals i col·lectius, les mentides per fer mal o els abusos de poder. Que les lones no tapen el ridícul! Per això, respecto tots els posicionaments excepte els que limiten llibertats legítimes i tapen boques per no sentir veritats. Sempre he estat sincera. Em puc equivocar però no enganyo. I mentre els presumptes realistes adverteixen que això acabarà malament, insisteixo que no, que si acaba, acabarà bé. Què volen? A hores d’ara vostès ja saben que sóc una optimista sense remei. Fins la setmana vinent, la primera del futur!