Una ciutadana decebuda

El tinc per una persona pacífica que, al llarg de la seua vida, ha defensat les llibertats. És per això, senyor Ros, que estic decebuda. No és una qüestió ideològica perquè respecto tots els posicionaments. Inclús, els canvis de posicionament com el que ha experimentat, al meu entendre, des que era el catalanista del PSC, fins ara. La meua decepció va començar l’1-O. Potser perquè vaig viure la por d’uns joves que, a les portes de l’IEI, van advertir-nos que la policia s’acostava i que ells ja havien rebut, em va sorprendre molt sentir-lo parlar d’actuacions “proporcionades”. Em va sorprendre perquè sé que està ben informat i vaig donar per fet que, si s’expressava així, era perquè no coneixia el que s’estava vivint a la ciutat que vostè i jo estimem. Esperava la rectificació que va arribar tard i no em va convèncer. Em costa perdre la fe en les persones i vaig pensar que el ple del divendres següent seria la seua oportunitat de deixar clar que està de la banda dels seus ciutadans adolorits. Però va arribar el que, encara ara, no m’he pogut empassar: el seu grup va contribuir a tombar una moció de condemna de la violència policial. Si el problema era que, en la mateixa moció, es demanava la seua dimissió, per què, com en tantes ocasions, no van votar-la per punts? Una ciutadana el va aturar a l’acabar el ple. Li va retreure la tebiesa, dient-li que esperava del seu alcalde una defensa aferrissada de la integritat dels lleidatans. Jo també. Com divendres passat confiava que es pronunciaria a favor de la llibertat dels “Jordis” i contra la barbaritat de l’article 155. Això tampoc va passar, van rebutjar les mocions. És més, el vaig veure encapçalant una protesta en la qual es demanava, a crits, presó per al president Puigdemont. Vull creure que no hi està d’acord però es va mantenir allà. No m’agrada veure com centenars de ciutadans escridassen el seu alcalde, no estic còmoda amb el disgust creixent de milers de lleidatans. Però ho entenc perquè jo també esperava molt, senyor Ros: que donés la cara per nosaltres, que deixés al marge sigles i decisions de partit, que no menyspreés les il·lusions que no comparteix i posés Lleida i les llibertats per davant. Però sento que ens ha deixat a l’estacada i encara em costa de creure.