La nit dels prestatges buits

Hi ha pocs sentiments més tristos que els que transmet una cadira buida. La mateixa absència ens duu a l’enyor de qui s’hi havia assegut. Perquè la buidor és una sensació, és el record de la presència. Si mai no ha estat plena, una cadira és només una cadira. Al Museu de Lleida, ara hi ha prestatges buits. Són, com algú els ha definit, els forats de la vergonya. Els de la nit que van pretendre assaltar-nos violentament mentre els obríem la porta i els cedíem el pas. Els vam frustrar l’atac amb educació. Perquè no calia mentir ni amenaçar ni arribar a deshora ni alçar les armes ni crear falsos perills. Dins d’aquest Museu només hi havia art i professionals, persones que se l’estimen vingui d’on vingui. Ho han demostrat mantenint-lo i conservant-lo, allunyant-lo dels riscos que un vol evitar a qui li dol i quedant-se sense dormir per dir-li adéu amb dignitat. Aquesta gent s’ha hagut de sentir menyspreada i acusada de falsedats perquè sí, van atendre a tothom qui va requerir-los i no, no van descuidar cap de les peces fins que no van tenir més remei que deixar-les marxar. Van acomiadar-les sabent que no anaven a un lloc millor, que no en tindran cura com ells i que les han traslladades per odi, no pas per amor. I els motius importen. Com també importa veure una societat que defensa el seu Museu, mullant-se –literalment– per ell i vetllant la marxa del patrimoni amb llàgrimes als ulls, lamentant que s’ignorés la història comuna. Perquè Lleida és terra de frontera. No s’entén la realitat de Ponent sense la Franja i el més enllà d’aquesta Franja que tant ha influït i influeix ara i ahir. Hem caminat junts, de bracet i no sabem ser enemics de cop i volta. Però hi ha qui es vol endur el botí encara que, de retruc, trenqui moltes altres coses. Ara, al Museu de Lleida, hi ha prestatges buits. Per recordar el que ens falta i com ens ho han pres, a tots. Perquè l’art és un bé comú, un nexe d’unió i no ens en poden privar ni a cops. Per això, no oblidem el Museu de Lleida! Està molt bé ser-hi quan van mal dades però el millor és ser-hi sempre. Tenim un Museu fantàstic i uns professionals admirables que, ben aviat, convertiran els prestatges buits en noves oportunitats de gaudir i de créixer. Anem al Museu i aplaudim-los de nou!