Juntes farem nostra la nit

Arriba un altre 8 de març i aquest, a més, amb vaga feminista. Si algú fa la sana reflexió de preguntar-se per què, trobarà respostes a la dura realitat. Una de les últimes hem d’agrair-la a un bisbe. En aquest cas, el de Sant Sebastià que ha vingut a dir una cosa tan agradable i conciliadora com que el feminisme radical naix del dimoni. Per a José Ignacio Munilla, l’autèntic feminisme l’ha de promoure l’església i seria “un feminisme femení, no un feminisme de gènere destructiu de la pròpia dona”. Agraïdes estaríem si aquesta església que ens ha de marcar el camí a les dones, ens hagués obert també les seues portes en tots els estaments. Però clar, els consells són per als altres i, ja ho diuen, doctors té l’església –que no doctores–. També pontifica un altre venerable senyor, el sempre moderat comunicador Carlos Herrera que, després de sentir Anna Gabriel, exdiputada, explicant que es queda a Suïssa i no declararà al Tribunal Suprem, no té millor comentari a fer que dir que s’ha posat desodorant i s’ha vestit una mica de Chanel. Perquè, clar, sortir dels cànons de bellesa del mascle clàssic implica fer pudor i ser lletja, cosa que és gairebé tan greu i horripilant com ser grassa. Ara bé, ser lleig i gras no és el mateix, ni parlar-ne! Per estar en llocs de poder, la masculinitat deu sumar punts. Si no, no s’entén que, malgrat tots els seus títols –entre els quals, un doctorat a Harvard–, es consideri directament que Elsa Artadi no està preparada per presidir la Generalitat. Importa més que practica ioga i no té fills –ui sí, que fort!–. Definitivament, la incomprensió és un dels nostres problemes i Maria-Mercè Marçal el resumia molt bé en una entrevista feta per Eva Piquer: “A Madrid no entenen el problema del català de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d’avui. Formalment són situacions resoltes, però a la pràctica és una altra història.” La lucidesa de la poetessa d’Ivars era fora de dubte. A ella li devem l’aspiració de ser tres voltes rebels –i jo el nom d’aquest espai– i l’anhel que juntes farem nostra la nit: “Hi haurà rems per a tots els braços/–i serem quatre, serem cinc!–/i els nostres ulls, estels esparsos,/oblidaran tots els confins.” Remem, junts o juntes, però remem!