Sis mesos, mitja vida

Sis mesos, sis! Van ser els primers i no ens ho esperàvem. Ells sí. Els més il·lusos pensàvem que duraria poc, que algú reaccionaria davant la injustícia flagrant i evident d’empresonar persones que no han fet mal a ningú. Però no. Ja fa sis mesos que els Jordis són a la presó i seguim cridant que els volem a casa. Sis mesos que ens han passat volant, però que són ni més ni menys que la meitat de la vida del fill de Jordi Cuixart. Aquesta dada m’ha servit per adonar-me, un cop més, que el temps és relatiu i subjectiu. Des d’aquell 16 d’octubre del 2017 que els Jordis van entrar decidits i somrients a l’Audiència Nacional, el món ha continuat rodant com no pot ser d’altra manera. Pensin en les coses que els han passat a vostès els darrers 183 dies. En general, a la vida. Segur que han compartit rialles i llàgrimes inesperades passant estones amb amics. O algun sopar amb la parella d’aquells de sincerar-se i fer-se confessions. Tal vegada han fet un viatge exhaurint la capacitat del telèfon mòbil amb fotos de llocs, fins ara, desconeguts. Hauran petonejat perquè sí els seus pares o els seus avis, robant-los un somriure de satisfacció. Potser fins i tot han pres alguna decisió important o han patit una pèrdua o han canviat de feina o de ritme o de casa. Hem avançat l’any al calendari mentre ells, els Jordis, han anat de la cel·la al pati o del pati al menjador, llegint i responent cartes i fent temps perquè arribés el moment de trucar a la família o el dia de visita. En aquests sis mesos, en aquesta mitja vida, potser un nen ha començat a caminar i el seu pare s’ha perdut el moment. En aquests sis mesos, el mateix nen ha fet més de 34.000

quilòmetres per mantenir el vincle amb una de les dues persones que van portar-lo al món. Altres fills i altres parelles conviuen amb absències injustes, amb una lluita constant que ja dura massa. I tot, per una mesura cautelar. Les preses i els presos polítics no han estat jutjats i és irònic que persones que han incentivat la prudència i el pacifisme en les accions que han liderat, estiguin tancades per prevenir... què? Almenys, no han de suportar remordiments perquè no han fet res mal fet. Ara bé, els que n’haurien de tenir, en tenen? No ho crec, sense consciència és impossible.