Connexió caragolera

De sobte, sense previ avís, deixa anar que ens estima. Acabem de compartir dinar, amb una sobretaula més breu de l’habitual però plena com sempre de converses, discussions i rialles. Minuts després de dir-nos adéu, ell es despenja amb aquesta mostra d’afecte a través d’un missatge de whatsapp. Li responem fent broma que sí, que nosaltres també. I és veritat. Encara que mai no ho diguem amb aquestes paraules, ens estimem. No ens hem criat junts ni hem compartit adolescència però ens hem agafat la mà en moments essencials. Som amics a consciència, som la família triada. Amb ell ja compartíem feina i nits en què es fa de dia. Quan va entrar ella en escena, ens va completar, era la peça que faltava. Tots quatre ens seguíem el ritme amb els sopars més animats, les confessions més íntimes i les bromes més absurdes que només entenem nosaltres. La família va créixer i, de quatre, vam passar a ser cinc. Una nena preciosa ens va canviar les nits pels migdies i potser aviat serem els seus vigilants nocturns. Ja ens va bé si estem junts. A taula, com a mínim en nou de cada deu trobades, hi ha caragols. Hi estem enganxats. De fet, ara ell s’ha embarcat en el propòsit surrealista de calcular els que es menja durant tot un any. I va comptant closques. Segur que la xifra que en surti serà prou esfereïdora com per declarar els gasteròpodes en perill d’extinció. Ell ja les fa aquestes coses i a ella, que té molt amor per repartir, li fan gràcia, ves què hi farem! És una excusa més per allargar les sobretaules que, si convé, anem traslladant de localització com quan tancàvem bars per mirar d’evitar que la nit s’acabés. Fem tertúlia parlant tots alhora, ens diem veritats sense miraments, compartim les penes i curem les ferides... opinem, critiquem, plorem i riem. Sense mesura, sense tabús. Aquest any, la nostra amistat celebra la majoria d’edat i no tinc cap dubte que compartirem estones la resta de la vida. Saber-ho em fa estar segura que em divertiré però, sobretot, que no em faltarà consol quan calgui ni comprensió quan ni jo m’entengui. No sé si això és simplement amistat, diria que va encara més enllà. Per la sort d’haver-nos trobat i l’encert de caminar en paral·lel, jo també us estimo. Fins i tot quan compteu closques de caragols.