Trio la vida

Sóc una senyora. Ho accepto. Fa més de vint anys que tinc vint anys i encara em sento més interpel·lada quan em diuen noia. Tot i la impressió del primer cop que algú em va dir senyora, no em pesa l’edat i no tornaria enrere. Volia ser forta i ara me’n sento des de les febleses que amago. He guanyat seguretat amb experiències però em mantinc ingènua per donar una oportunitat a la utopia i guardar lloc als somnis. No vull que res em rellisqui, no vull ser impermeable, prefereixo una ferida o una llàgrima abans que la indiferència. Sé que no puc dir tot el que penso i, de vegades, ho aconsegueixo. L’autocontrol el trobo sobrevalorat però necessari. Tot sovint, em llanço a la piscina per impuls abans de saber si hi ha aigua i les coses bones que n’he tret em compensen els cops que m’he partit la crisma. Treballo molt per guanyar sempre i en tot però sé perdre o, almenys, sé fer veure que la derrota no em preocupa. Lluito per vèncer vergonyes que són incomprensibles per a la majoria. He après a estar sola i a sentir-m’hi de tant en tant. També a detectar que, quan crec que el món va contra meu, no és d’ells, sóc jo. Odio la rutina, no funciono sense il·lusions o incentius i, si cal, me’ls invento per tirar endavant. He après a fer-me la tonta perquè sé que no ho sóc. Les crítiques que em poden fer mal són les dels que admiro i m’estimo perquè, tot i la maduració, no suporto decebre’ls. Vull agradar i vull satisfer. Vull, al cap i a la fi, que m’estimin, com tothom. Tinc clar que hi ha qui em sobrevalora i hi ha qui em subestima però no m’enganyo: ni uns ni els altres tenen raó. N’he fet 44 i, més que mai, per bé i per mal, em conec. M’he resignat a acceptar-me i m’ha anat bé. Em queda molt per aprendre, molt per gaudir, molts motius per enrabiar-me i per patir. Tinc claríssim que estic a anys llum de la perfecció però la perseguiré fins a l’últim dels meus dies... si arriba, perquè penso seguir creient, com Punset, que la meua mort no està demostrada tot i que em fa una por terrible la dels meus, massa i tot. Vaig néixer el mateix dia i el mateix mes que Marilyn Monroe. És, segurament, com salta a la vista, l’única cosa que tenim en comú. No sé si ella va poder escollir però jo ho tinc clar: trio fer anys, trio la vida.