No és normal

Un any. 365 dies. 365 nits. I seguiu allà. Millor a Lledoners que a Soto del Real, però tant se val el lloc si esteu privats de llibertat. No és normal, no pot ser-ho. Malauradament, em temo que hem entrat en un bucle que ens duu a acostumar-nos a tot. És, suposo, l’instint de supervivència per tirar endavant però, en aquest cas, resulta perillós. Aquí fora, alguns sentim que no es fa prou, que no fem prou. No sé si dir-ne rendició o resignació, però ens fa por que el vostre empresonament acabi convertint-se en una circumstància amb la qual aprenguem a conviure. I això no pot ser. No podem acceptar que dues persones hagin perdut un any de les seues vides injustificadament. Em nego a pensar que només un indult pot alliberar-vos perquè s’indulta el condemnat, el culpable i vosaltres no sou ni una cosa ni l’altra. Els qui tenim clara la vostra innocència us volem a casa. A la vostra o a la nostra perquè, encara que no us coneguem personalment, hem empatitzat tant amb vosaltres i les vostres famílies que ens arriba a semblar que en formem part. Volem que el teu fill et digui pare jugant en un parc qualsevol i no al lloc on ha après a dir-ho, Jordi Cuixart. Volem que els teus fills, Jordi Sànchez, puguin despreocupar-se i abandonar la maduresa sobtada que els ha obligat a adquirir la teua absència. I volem que les vostres parelles incansables puguin asseure’s una estona a badar, a respirar relaxadament sense respondre preguntes i sense mirades de compassió apuntant-les. Ens cal, sobretot, unitat i fermesa. Que es deixin estar de partidismes i interessos. Això va de persones, va d’un poble que sap què vol. I mentre uns es barallen allunyant-se de la coherència, altres diuen que no poden fer-hi res, que hi ha separació de poders. Llavors, per què els jutges empresonen per ideologia? Us volen dir polítics presos però no sou polítics i esteu presos. No tinc cap dubte que sou presos polítics. Vosaltres i Forcadell, Bassa, Junqueras, Romeva, Forn, Rull i Turull. L’ordre dels factors sí que altera aquest resultat. Fa poc m’han descobert una frase de Santiago Rusiñol que vull recordar sempre: “Per estimar Catalunya cal riure-la”. Ara, vosaltres la patiu. Desitjo que la torneu a riure perquè l’amor de veritat no hauria de fer mal.