Cosa de tots

La iaia Juanita, oficialment Juana María Cerón Ortiz, era vilanovina. Es reivindicava originària de terres murcianes però de Vilanova i la Geltrú de cor. Hi va arribar ben joveneta, amb poca cosa més que una família de quatre germans i una mare forta, Lorenza Manuela, que va perdre el marit massa aviat. La iaia va enamorar-se d’un català de soca-rel, un pescador tan ben plantat com bona persona, Salvador Cruells Rovira, l’avi. Parlaven un català bonic fins i tot quan s’enrabiaven i ella el renyava perquè no anava prou abrigat o perquè sempre volia mirar pilota –futbol– a la tele. De fet, la iaia només canviava d’idioma quan algú es dirigia a ella en castellà. Era llavors quan, pel deix, es notava que aquella era la seua llengua materna. Parlar català era tan natural com respirar. No era una provocació ni una fanfarronada ni un atac. Simplement, una manera de viure i de relacionar-se, una manera d’estimar. El que hauria de ser i és qualsevol llengua. No crec que la iaia Juanita entengués de cap manera la polèmica que va generar, en una roda de premsa a Ejea de los Caballeros, el fet que l’entrenador del Lleida Esportiu respongués en català a un periodista que li preguntava en aquest idioma. I no ho comprendria perquè, simplement, no té cap explicació raonable. Gerard Albadalejo podria haver callat però no va fer-ho i li ho agraeixo. Bàsicament perquè els silencis forçats ja han destruït massa llengües. Amb tota la naturalitat del món, l’entrenador del Lleida Esportiu es va explicar amb cara de considerar que el que deia era una obvietat: que responia en l’idioma que li feien la pregunta. Tan senzill com això. Les catalanes i els catalans parlem català com els anglesos parlen anglès o els francesos tenen la mania de parlar francès. Perquè una llengua mor quan es deixa morir i hi ha hagut massa intents de fer desaparèixer la nostra, que sobreviu per tossuderia. Que no els agrada? Doncs aquí tenen la resposta d’Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.” Aquesta gent ens ha de trobar davant perquè, com deia la Norma en una campanya ja vintage, “el català és cosa de tots”. I el parlarem. I no callarem.