Per amor a l'art

11D. El del desembre del 2017 és un altre dels onzes que cal recordar. Corrent el risc de semblar supersticiosa –que no ho sóc– els diré que tinc ja una col·lecció d’onzes maleïts, tant col·lectius com personals. Està clar que el de fa un any ha de passar a la història com una de les més grans barbaritats que s’han fet amb l’art al segle XXI. Per això, precisament, no es pot oblidar, no podem oblidar. Amb nocturnitat i males maneres, vestint la força de raons judicials injustes, 44 obres del Museu de Lleida van ser maltractades durant 14 hores per traslladar-les a un futur pitjor. Mentre centenars de persones abrigaven el Museu des de fora per amor a l’art, els treballadors assistien esbalaïts a unes escenes que mai hauríem cregut que es produirien. Guàrdies civils armats campant de matinada per l’equipament i, fins i tot, fent-se fotos davant algunes de les peces. Un despropòsit que hem de tenir present. Per això, vull aplaudir i felicitar Operació trasllat. Art de Sixena de Pagès Editors que, amb textos de Marga del Campo i fotografies de Jordi V. Pou, mostra el que no vam veure, el que alguns no volien que es veiés explicat amb els cors del Museu, en primera persona del plural. També les imatges que, farcides de detalls, Laia Navarra recull a l’audiovisual 11D2017. Són treballs cosits amb consciència i amb llàgrimes que perpetuen 14 hores indignes i indignants. I mentre a Lleida seguim cridant que els museus no es toquen, a l’Aragó celebren una victòria política. Llàstima que els preocupi més remarcar això que conservar unes peces que, per cert, ni tan sols poden revisar els tècnics del Museu de Lleida perquè el jutjat d’Osca ho ha impedit dues vegades. El patrimoni no s’amaga, el patrimoni ens explica i ha de ser exhibit. Ha fet un any d’un dels fets més tristos i lamentables que han viscut Lleida i Catalunya. Ha fet un any que es va convertir l’art de tots en una arma llancívola, en un trofeu. Ha fet un any que 44 obres avesades a les carícies s’han hagut d’acostumar al descuit. Per a ells, l’important era emportar-se-les. Per a nosaltres, el seu benestar. Per això, seguirem fent pinya i lluitarem amb raons per un viatge de tornada digne i en condicions. Perquè el que van fer no té nom. O sí: se’n diu espoli.