Sóc incapaç i tu també

Quina lliçó, senyores i senyors. Quina lliçó i quina plantofada –merescuda– amb la mà oberta! Jesús Vidal, Goya al Millor Actor Revelació per Campeones, ha pujat a l’escenari i, mentre es declarava discapacitat, lluïa algunes de les seues grans capacitats: “Señoras y señores de la Academia, ustedes han distinguido como Mejor Actor Revelación a un actor con discapacidad. No saben lo que han hecho. Me vienen a la cabeza tres palabras: inclusión, diversidad, visibilidad.” L’han aplaudit dempeus i amb llàgrimes als ulls, el seu discurs ha revolucionat les xarxes... Que bé i quanta raó, oi? Consens absolut. Doncs si hi estem tots tan d’acord, per què, només dos dies abans, les entitats d’atenció a persones amb discapacitats es mobilitzaven soles demanant ajuda? S’alegren, com tothom, de l’augment del Salari Mínim Interprofessional, però això fa perillar la supervivència dels Centres Especials de Treball que no poden fer-hi front. Tenen el finançament congelat, però no les ganes de fer feina i de demostrar que poden fer-la. Lluiten pel treball protegit i per l’accés a l’empresa ordinària. Lluiten per fer-se veure, perquè no els oblidem i tornem a arraconar-los com s’havia fet sempre desaprofitant l’enorme riquesa que aporten les persones, siguin com siguin. No hauríem de ser-hi totes i tots en aquesta batalla? O és que no ens interessa prou l’objectiu d’aconseguir una societat inclusiva de veritat? És clar que els missatges amb lluentons passen millor i fa bonic compartir-los, però la realitat és la que és i, per canviar-la, hem de fer-la nostra. Hem de deixar de veure-ho com un problema d’ells perquè és un problema comú. Un cop més, em declaro incapaç. Incapaç d’actuar en una pel·lícula com Jesús Vidal, el campió. Incapaç de pujar a un escenari i, davant milers de mirades condescendents, ser tan dura i tan dolça a la vegada com ha estat ell. Incapaç de convertir en virtuts les meues febleses que dissimulo tant com puc. Per aquest motiu, per amagar tantes discapacitats com tinc, escric aquest article, perquè, almenys amb això, més o menys me’n surto depenent del dia. I aplaudeixo dreta sobre el sofà tots els Jesús Vidal que em recorden i em demostren amb les seues capacitats que també sóc incapaç, com ho som totes i tots.