Ne me quitte pas

Tenia 10 anys quan vaig trepitjar París per primer cop. No em podia fer més il·lusió. Els pares m’havien promès viatjar-hi si acabava el trimestre amb bones notes i la Setmana Santa de 5è d’EGB ens vam plantar a l’habitació triple de l’hotelet emmoquetat d’una rue que no era ni lluny ni a prop de res. Un cambrer espanyol solucionava les mancances amb l’idioma, però això ja no sé si és record o rastre de la influència que en Manuel de l’Hotel Fawlty ha deixat al meu imaginari. Amb la base establerta, el pla era l’habitual dels viatges amb els pares: caminar, caminar, caminar i descobrir, descobrir, descobrir. París era, per a mi, tour Eiffel, croissants i boines, però van irrompre el Sena, Montmartre, el Louvre i Notre-Dame. La immensa catedral em va fer sentir petita, em va submergir en un escenari gairebé irreal. I aquestes sensacions no han canviat quan he tornat a París. Notre-Dame vigila, divisa i regna sobre el bullici de turistes i locals que es passegen als seus peus. Imponent, indiferent, resistent. Però aquesta aparent solidesa, com moltes, s’ha trencat davant els ulls del món. Les imatges de les últimes hores semblen més ficció que Quasimodo acompanyant les gàrgoles. El que no han tombat guerres ni revolucions, a punt ha estat de destruir-ho el foc. “La flèche est tombée.” Aquesta frase rotunda, per definitiva, encongeix el cor. Les estructures de fusta s’han desfet en cendra en una lenta i irrefrenable agonia davant els ulls plens de llàgrimes de centenars de milers de persones. Reconstruir-la? Esborrar els fets? Que parlin els experts. Jo, des de la nostàlgia, admiro i lamento a parts iguals les ferides dels supervivents. És la màgia del patrimoni: el sentim nostre, ens porta records, ens evoca moments... o gustos com el d’aquell entrepà que vam menjar-nos a la plaça per no perdre temps de més descobertes amb la mirada fixa en la façana de Nostra Senyora de París. Que, si parlés, potser cantaria. I, si cantés, potser entonaria històries de reis i d’amants pregant que no l’abandonem, com Jacques Brel: “Je te parlerai de ces amants-là qui ont vu deux fois leurs coeurs s’embraser. Je te raconterai l’histoire de ce roi mort de n’avoir pas pu te rencontrer. Ne me quitte pas. Ne me quitte pas. Ne me quitte pas.”