Voto Sant Jordi

Els catalans estem dividits i enfrontats. Tan dividits que aquest 23 d’abril hem sortit al carrer i hem somrigut a qui duia una rosa vermella o groga, de paper, de roba o de xocolata. Tan enfrontats que aquest Sant Jordi de campanya i judici ens hem disculpat amb qui remenava el mateix llibre que nosaltres i hem esperat pacientment fent cua perquè el signés l’autor de torn. Estem tan lluny els uns dels altres que ens hem envaït l’espai vital per no perdre’ns ni una engruna d’aire de diada i ens hem aixoplugat enganxats sota el mateix tendal. Ens destorba tant la diversitat d’opinions que els partits polítics han passat, per un dia, al segon pla i han compartit carrer amb cordialitat, sense escenes. Perquè, per Sant Jordi, no estem per això. Sant Jordi és eufòria col·lectiva, és orgull per la nostra cultura. Sant Jordi demostra que, diguin el que diguin, som un país. Milions de persones unides a l’entorn de llibres i roses mereixen ser considerades, com a mínim, un país lliure, sensible i amb esperit crític. I, què volen que els digui, jo vull això de la meua gent. Vull que s’impliqui en una tradició antiga i mai antiquada, invariable i permeable, pròpia i compartida. Sense invasions foranes com les que pateixen el Nadal o la Castanyada. M’agrada que el meu país es pregunti si va ser Sant Jordi o Santa Jordina qui va vèncer el drac. O si van batallar junts contra la bèstia que els assetjava. M’encanta que hi hagi prínceps sensibles i delicats i cavalleres dures que lluiten fins on faci falta. I, fins i tot, que es posi en dubte la maldat del drac o si cal protegir-lo de l’extinció. Un país llegit trenca tòpics i afronta els reptes amb il·lusió i fermesa. Malgrat tot i malgrat tots, si hi ha un dia que ens fa grans, si hi ha un dia que ens fa ser, és el 23 d’abril. Per això, en el meu món ideal, cada dia seria Sant Jordi. Com a mínim, una estona per regalar i regalar-nos. Però ens hem despertat del somni, ha passat l’embriaguesa de la diada. I, durant la ressaca, toca ser conscients i votar en conseqüència. Jo ho faré, però, respirant l’aroma de les roses, desitjant conèixer El fill de l’italià, fent memòria amb l’Atles de l’oblit i expiant maleses al Purgatori perquè tinc clar que El cel no és per a tothom.