Sempre t'hem cregut

Tres anys han trigat els tribunals a donar-li el lloc que, malauradament, li correspon: el de víctima. A la justícia li ha costat tres anys creure-la i ratificar que la van violar. Durant tres anys, se l’ha jutjada més que els salvatges que la van acorralar i la van forçar als Sanfermines del 2016. La seua versió, la d’ella, és la que posaven en dubte lletrats i magistrats que han marejat la perdiu valorant si s’hi va negar prou, si es va defensar prou, si va patir prou...si va ser prou violada, vaja! I em poso al seu lloc: de festa amb 18 anys i atrapada entre 5 energúmens disposats a tenir sexe com sigui. Què faria? M’hi resistiria, cridaria, colpejaria... o potser no, potser no podria fer res perquè em bloquejaria o em bloquejarien. Enmig d’una agressió brutal, segurament, l’únic que a una li passa pel cap és que s’acabi ràpid i no li costi la vida, no ens enganyem. Que si hi va haver intimidació? Eren 5 contra 1. Que si hi va haver violència? La van penetrar en grup sense consentiment. I no ens cansarem de dir-ho: tot el que no sigui un sí, és un no. Només sí és sí. Això és consentir, no el silenci ni la passivitat que poden tenir altres causes. Diuen que la sentència del Suprem és una victòria del moviment feminista i ho és. És un avenç, però no puc evitar pensar en ella, en si pot sentir aquesta decisió realment com un triomf perquè el preu que ha pagat és massa alt. Per si no en tenia prou amb l’agressió, ha conviscut amb la por, el dubte i la culpabilitat, amb allò que en diuen revictimització, un procés de maltractament de la víctima que agreuja encara més, si és possible, la seua circumstància. Podríem dir que s’han posat tots els ingredients perquè, com han hagut de fer tantes al llarg de la història, desistís i es resignés a conviure amb danys físics i morals sense condemnes, preguntant-se si tenen raó els que defensen que la negació no va ser prou contundent, culpabilitzant-se d’algun gest que pogués propiciar segones lectures. Però no. No hi ha res, res, que legitimi una persona a aixafar-ne una altra. No hi ha res, res, que justifiqui el sexe obligat. No hi ha res, res, que autoritzi un ésser humà a posseir sense permís. No és abús, no és sexe, és violació. Sempre t’hem cregut. Tens tota la nostra força.