La terra se'ns crema

La Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià s’han hagut d’encendre per sortir al mapa. Les flames han il·luminat la Catalunya inhòspita, la desconeguda, la de poble. La Catalunya de parlars exòtics que mirava les esquenes de la resta n’ha vist per fi la cara que enyorava mentre s’havia d’espavilar. La terra calcinada encongeix els cors. El país es cremava sense control i ha calgut escoltar els pagesos. Ja tocava! Concentrats com estem els urbanites a ser ecològics, havíem oblidat que els primers que sostenen el planeta que volem salvar de nosaltres mateixos són els treballadors i treballadores de la terra. Elles i ells prevenien i lluitaven contra els incendis molt abans que les alertes arribessin arreu. Per si de cas. Per si les seues sirenes no se sentien més enllà. I, mentre tots desitjàvem que les impressionants tasques de bombers i agents rurals donessin els resultats desitjats, pagesos i ramaders sortien amb tractors, cubes i ensulfatadores perquè no només se’ls cremava un paisatge, se’ls carbonitzava la vida. Desapareixia la feina d’anys i panys que ha pagat estudis a joves que marxen dels pobles per guanyar diners que els mantinguin d’una manera menys incerta. Els qui es queden, feina rai! Perquè no tenim miraments amb els professionals del camp. Cap ni un. No els valorem i, com a societat, ens calen més que mai: la terra treballada atura desastres i l’abandonament els escampa. Però ningú vol esllomar-se a canvi de res. Estem permetent que s’arribi al punt de no collir perquè no surt a compte. Que aquesta experiència ens serveixi per tenir clar que el món rural és una estructura d’estat. Fa falta escoltar els pagesos i aprendre de l’experiència i dels coneixements que dona el contacte continuat amb la natura. Havíem de fer-ho abans d’ahir però fem-ho avui que encara som a temps de garantir un relleu generacional, de recuperar camps abandonats i d’acostar els privilegis del segle XXI també on no arriba el metro. Fins i tot hauríem de ser capaços tots plegats de viure amb la nostra terra i de menjar el que produeix quan ho produeix i pagant el que val. Potser així la salvarem i serà realment nostra. Perquè, com va escriure Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.”