Lliures, no valentes

No sabria comptar les vegades que, de matinada, vaig baixar a l’esprint la rambla d’Aragó de Lleida. Quan tenia permís per sortir, la condició era complir l’hora de tornada. I, quan les emocions de la vida es concentraven a la zona dels vins, cinc minuts més de xerrada, de flirteig o de ball, compensaven l’entrada a casa esbufegant però triomfal perquè el recorregut havia robat poca festa. I és clar que em van repetir que agafés un taxi o donaven per fet que aniria acompanyada però jo era una adolescent que volia esprémer al màxim els límits marcats. No passaria res, sabia què feia, el món era meu! O això pensava. La respiració dels pares es tornava constant quan, des del llit, em sentien obrir la porta. Estaven disposats a venir-me a buscar on fos i a l’hora que fos. Exagerats! Un cop, amb els retards típics dels concerts, vaig haver de marxar d’un quan tot just començava. El pare, veient que s’havia excedit, es va oferir a esperar fins que acabés però, tossuda, vaig preferir pujar al cotxe i castigar-lo amb uns morros de pam. Jo somiava llibertat i ells la dosificaven resignant-se a patir. No tenir consciència de risc és tan fantàstic com perillós. I ho entenc ara, com a adulta, a cada nou assassinat, a cada nova violació, a cada nova manada que destrossa vides. Però també sé que el que cal erradicar són aquestes barbaritats i no castigar les dones retirant-nos dels carrers amb tocs de queda o condemnant-nos a caminar amb por controlant qui va darrere. El cas de les nenes d’Alcàsser, d’actualitat 26 anys després per una sèrie de televisió, va impactar per molts motius. Sense entrar en alguns debats perquè no acabaríem, els fets s’expliquen partint de tres noies soles fent autoestop. Així s’adverteix d’alguna manera, com diu al final de la sèrie la professora Carme Miquel, del que no ha de fer una dona si no vol que li passi res semblant. Com un cas anterior atribuïa l’assetjament a una minifaldilla o en els de les manades recents s’argumenta si la víctima havia begut o si havia gaudit mentre la violaven per torns. Per favor! No, no tenim la culpa que ens violin o ens assassinin. Volem ser lliures, no valentes. I la llibertat és baixar corrent qualsevol rambla d’Aragó amb l’única preocupació de ser a l’hora a casa.