El luxe de ser neta

Escric aquestes línies asseguda en un porxo buit farcit de records. Recolzo l’esquena a la paret aixecada amb litres de suor i dècades de feina incansable. Tinc l’ordinador sobre la taula a l’entorn de la qual ens assèiem amb olor d’estiu mentre una eufòrica iaia Rosita l’omplia de tot el que tenia pensant sempre que era poc. Davant meu, un llimoner enyorat de les atencions del padrí Mancha, petit i ferm, però que, tot i així, el sobreviu ja més d’un quart de segle. Miro a la dreta i em trobo l’esgraó on va ensopegar la iaia Juanita, la que m’ofegava amb abraçades, en una de les seues poques sortides de Vilanova i la Geltrú. I veig l’avi Talà, el meu pescador preferit, ajudant-la a aixecar-se mentre la resta anàvem amunt i avall a la recerca d’alguna cosa que curés un trau a la cama. Dintre, la llar de foc on vam torrar pa i costelles algun Nadal mentre el meu germà insistia amb el tió a cops i amb conversa per si li quedava res més per cagar. I els avis vilanovins reien i els padrins serosans reien i els pares l’intentaven convèncer que aquell tronc, sense ulls ni nas cobert amb una manta, necessitava descansar. Els espais, de vegades, es guarden moments però els omplen les persones. Enguany, he passat el Dia dels Avis en un lloc que m’acosta als meus tot i que mai els sento lluny. Amb una, Rosita del Mancha, encara –i per molts anys– m’hi petonejo, m’hi abraço, hi parlo i riem. Ara, llegint, veu perfectament on sóc, a quilòmetres de distància, com si em mirés pel forat que va fer entre les plantes que tinc a la dreta per comunicar-se amb la seua germana, la tieta Magda, sense moure’s de casa. He conegut quatre besavis i he viscut dos padrins de la terra més ferma i dos avis del mar més blau. Potser és quan som adults que entenem que és un enorme privilegi comptar amb els seus braços sempre oberts, la seua mirada sempre amorosa, la seua experiència sempre latent i l’absoluta ceguesa per veure defectes a un net. Mai ningú m’estimarà com els meus padrins i els meus avis. Ni jo estimaré mai ningú com a tots ells. És meravellós ser neta. Que, per cert, una paraula tan bonica bé mereixia mantenir el seu accent diacrític, senyores i senyors de l’Institut d’Estudis Catalans: ser neta està molt bé però ser néta és un luxe!