La bossa o la vida

Si quedar-se a casa impliqués la mort segura o un present miserable sense futur, no marxarien? Si fes vint dies que malviuen en un vaixell, al veure la costa, la vida, a 800 metres, què farien? No saltarien a l’aigua? Em temo que jo sí. Per instint, per desesperació. De posar-se a la pell de l’altre se’n diu empatia. I, en el cas de l’Open Arms, si hi hagués empatia, hi hauria humanitat. Els estats no només dimiteixen de la responsabilitat de vetllar per les persones sinó que, a sobre, es dediquen a criminalitzar gent que, sense cap més obligació que la moral, rescata vides de la mateixa mar Mediterrània que tan afablement ens acull aquestes setmanes amb l’única preocupació de trobar lloc a primera fila. Perquè, si no hi ha qualificatius per a l’actitud de la Itàlia de Salvini, tampoc hi ha justificació per al comportament d’una Europa que xiula i mira enlaire per evitar la patata calenta. Que signar tractats amb intencions solidàries és molt fàcil però, quan toca complir-los, tonto l’últim. El paperot del govern espanyol dient ara que sí, que l’Open Arms pot atracar a les Balears, mereix un capítol a part. Divuit dies han trigat els de Pedro Sánchez a reaccionar. I, quan ho fan, sembla que no han entès res. Potser caldria aclarir-los que l’Open Arms no és un creuer amb bufet lliure i bingo ple de “bien comidos pasajeros” com ha dit un diputat de Ciutadans. L’habiten un centenar d’ànimes al límit de les seues capacitats i una tripulació que no dóna l’abast i que voldria estar rescatant més nàufrags, fent les funcions de qui en defuig. Valentia és el mínim que hem d’exigir als nostres representants polítics. Més, als d’una Espanya que coneix de prop el drama del refugi i de l’exili. Si prendre decisions que salven persones implica perdre vots, ben perduts estan. Posem-hi preu: quants vots val una vida? O depèn de quina sigui? Em temo que es tracta d’això. I em temo també que aquest és el motiu pel qual no estem tots els europeus al carrer demanant respostes ràpides i humanes en lloc de posturejos polítics. Els assaltants de camins feien triar a les seues víctimes entre la bossa o la vida. Era obvi que calia deixar anar els diners. Els dirigents dels nostres temps es queden la bossa i lliuren la vida, la dels altres.