Rosalía i les pubilles

Recordo com picaven les mitges calades i la mantellina. De tant en tant, calia estirar les mitenes i relligar les espardenyes amb una llaçada acabada d’aprendre. Tot valia la pena per dur unes arracades llargues i unes faldilles inflades amb enagües que voleiaven i giraven. Apassionant! És el record de quan, amb cinc anys diria, vaig ser damisel·la del barri de Santa Maria Magdalena. Crec que l’àrdua missió de formar part del seguici de la pubilla es va limitar a passejar en remolc llençant confeti i serpentines. Aquest seria el resum de la meua experiència vital en el món del pubillatge lleidatà al qual, per altra banda, vaig arribar de rebot. Si no recordo malament, seguint la il·lusió d’una veïna una mica més gran. D’aquell debut –i comiat– breu però intens en queden testimonis fotogràfics i un fullet de les festes que la mare té guardats. No va derivar al llarg dels anys en cap fidelitat per aquesta tradició ara polèmica a Lleida. I no m’estranya perquè el paper de les pubilles a la ciutat és purament decoratiu i d’origen discutible. Eren les primogènites de famílies rurals als segles divuit i dinou però només significatives fins que naixia un mascle que, pel simple fet de ser-ho, s’erigia en hereu. Amb el pas del temps, s’ha conservat la figura amb els certàmens de pubillatge que no han incorporat homes –hereus– en pro de la igualtat fins a l’últim canvi de mil·lenni. Per tant, sí, la del pubillatge és una tradició rància sorgida de la necessitat de conservar el patrimoni quan una família tenia la mala sort de no engendrar nois. No obstant això, era una figura jurídica i cultural pròpia del Principat de Catalunya i, per tant, part de la nostra identitat. Esborrar-la? Potser no cal. Actualitzar-la? Segur. Lluny de morals antigues i discriminatòries, plantegem-nos les pubilles lleidatanes com a representants del talent, la cultura, la intel·ligència o els valors de cada barri. Res d’entrar de bracet dels homes al saló de plens per somriure delicadament mentre parlen els altres. Incentivem que s’afegeixin a les festes els hereus. Perquè el món canvia. Que li preguntin, si no, a la noia de Sant Esteve Sesrovires que captiva el planeta fent anar el purisme del flamenc pels camins dels ritmes urbans. De nom, Rosalía.