Parella de dos

Van dir que sí. Tranquils i segurs. Sense plans a llarg termini, només amb il·lusions presents. Ell va arribar primer –per puntualitat, no per tradició– al saló on cobria plens i rodes de premsa. Duia un vestit fosc amb pantalons, americana, armilla, corbata granat i sabates enllustrades que es va entestar a triar tot sol. Sabia que l’encertava i se sentia elegant i ben plantat. Acompanyat de la seua llarga família i amics comuns –una llista que van fer de memòria confiant que no es deixarien ningú imprescindible– va esperar més de mitja hora. Expliquen que algú, irònicament, es va demanar en veu alta si no s’havien equivocat de dia. Però no. A ella, simplement, li va costar sortir de casa i arrossegar fins a la Paeria les emocions d’una família curta però intensa. Va entrar agafant la mà del pare, la de sempre, res de bracet, seguint la tonada cubana de la Yolanda, de Pablo Milanés, versionada per una veu germana. Vestida de blanc trencat, duia una rosa a la pitrera, unes sandàlies planes i un somriure que havia pintat de vermell la perruquera en saber, esparverada, que no hi havia prevista sessió de maquillatge –ai, Sara Buira, si t’hagués conegut abans!–. Després d’una cerimònia de somriures i complicitats, desitjant “que tinguem sort”, va seguir la festa de caragols i vins i flors i balls i petons i abraçades i alguna promesa que potser no compliran. No celebraven un inici, festejaven amb la idea de molts moments feliços que ja havien tastat. Quant durarien? Mai s’ho van plantejar. Simplement, passada la ressaca, van seguir caminant plegats. Sense compartir-ho tot, que tampoc cal. Sense atabalar-se molt, que no val la pena. Sense viure amb antelació, que no serveix de res. Sense renunciar a ser un, que dos és només una suma. Al cap i a la fi, això seu és una sorpresa, un canvi de plans de la vida, un viatge caçat al vol, un sopar improvisat. Eren i són conscients que res dura per sempre però veuen, atònits, que el que tenen s’allarga ja una bona estona. 19

anys oficials. I encara crema aquesta relació imperfecta que, depenent del dia, els fa amants, amics o companys. I no estan ni són iguals. Només mantenen invariables coses essencials com aquells ulls blaus i aquella mirada dolça que fan que tot valgui la pena.