Sensellarisme museístic

Si algun dia em sobrés temps, recopilaria projectes anunciats que mai s’han fet realitat. En aquest recull, malauradament, el Museu Morera s’emportaria la palma. El nomadisme d’una de les millors pinacoteques dels segles XIX i XX ens hauria de fer caure la cara de vergonya. És, clarament, un sense llar. Sempre amb sostre, això sí, però, com les persones, els equipaments artístics necessiten instal·lacions confortables on créixer i desenvolupar tota la potencialitat i qualitat dels seus fons i dels seus professionals. D’una col·lecció de prop de 4.000 obres, se n’exposa una seixantena. S’adonen de tot el que ens perdem? La del Morera és la història d’una eterna mudança que ja dura més d’un segle agreujada per un reguitzell de promeses incomplertes que fa esfereir. S’inaugurava per les Festes de Maig del 1917 al Mercat de Sant Lluís d’on va sortir el 1934 per instal·lar-se a l’antic Hospital de Santa Maria, l’actual IEI. Poc li va durar l’estada perquè, durant la Guerra Civil, les obres van acabar sent traslladades a Saragossa fins que el 1940 van començar a tornar. En una fase d’inactivitat, el Morera va reobrir només 10 anys. Però, com l’au fènix, va renéixer el 1975. Aquest cop, a l’antic Convent del Roser, al carrer Cavallers. S’hi va estar més de 30 anys. Està vist que al Morera no hi ha res que li duri per sempre i, el 2007, amb la conversió del Roser en Parador Nacional, sant tornem-hi: maletes i cap al Casino Principal on és ara. Provisionalment, això sí. Fa 12 anys. Entremig, la gran promesa d’alçar-lo al costat de La Panera creant una illa cultural amb Sant Martí i l’Orfeó Lleidatà. Problemes de pressupost i endevinin a qui li va tocar el rebre! Al gener farà 2 anys que es va donar per garantit el finançament per instal·lar el Morera a l’antiga Audiència de la rambla de Ferran. La Sala Leandre Cristòfol acollia en aquell moment la brillant exposició de fotografies de Centelles sobre el terrible bombardeig contra Lleida del 1937. Ens les prometíem felices però no. Tampoc. Ara resulta que també falten diners. En un segle, n’hem tingut per fer pavellons i llotges i parcs i, fins i tot, per a despeses innecessàries. Que el Museu d’Art Jaume Morera no sigui prioritari diu molt de nosaltres. Ens cal aquesta llar.