Dèficit de boira

Per ser solidaris amb qui signa aquest article, si no és massa molèstia, haurien de llegir-lo amb veu de nas tapat. Vagin substituint les m per b adoptant aquell to tan graciós per als altres i tan incòmode per a una mateixa, però inevitable i real com l’hivern. Aquest és el tercer seguit que visc fent feina per terres barcelonines i vaig a constipat per any. Bé, per ser sincera del tot, enguany ja és el segon. Tranquil·litat, família: “Res greu, quatre mocs en guerrilla”, que diria el pare. Però com que em vanto o em vantava de ser immune a les malalties quotidianes –per mala hierba m’agrada dir–, començo a sospitar que no sóc jo ni l’edat ni la salut. És la falta de boira. Per una cosa o per una altra, l’he ensumat tot just un parell de dies difuminats a Lleida, i pateixo per si són massa pocs per a un cos ponentí de soca-rel com aquest que m’aguanta estupendament i que no m’ha regalat cap baixa des que vaig començar a treballar ja fa uns quants anys. No em prenguin per boja si els dic que estic força convençuda que, d’alguna manera, el fred lleidatà conserva fins i tot la salut. Al cap i a la fi, si fem bona fruita a Ponent és, en part, pel fred que arriba quan toca, no pas pel fred tardà, que aquest, ja ho saben, és el que fa patir. No pretenc fer escarni d’un fenomen meteorològic que, em consta, hi ha qui viu amb molt patiment. Com a mostra propera, tinc una mare de Vilanova i la Geltrú que bufa el primer dia que no veu el sol, i això que ha passat més hiverns a Lleida que al Garraf. Reconec, però, que no és el meu cas: m’agrada la boira. Imagino que és el propi instint de supervivència el que, donant per fet que és inherent a la Terra Ferma, m’empeny a assumir-la i a gaudir-ne. És l’estratègia que m’he anat traçant, a voltes inconscientment, per evitar tristors que no necessito. De tota manera, estaran d’acord amb mi que el canvi climàtic ens ha pres una mica de boira els darrers anys. Caminar els dies d’hivern cap a l’escola era avançar submergida, pràcticament un mes seguit, en aquest mantell eteri d’olor subtil que sempre m’ha recordat a les pólvores de talc. Sí, la boira és una murga, però ens distingeix, ens abraça, és nostra. I tossuda com sóc, estic convençuda que no estic constipada: tinc un dèficit de boira.