Lamentable

Garratibats i esmaperduts. Així ens hem quedat seguint, amb atacs de vergonya aliena, un ple del Parlament que es va acabar ajornant. Diguem-ne ple per mantenir la correcció, però va ser, realment, una escenificació mal assajada de la lluita d’interessos partidistes que fa temps que sospitem però que ja és al descobert sobre l’escenari. El recel i el joc brut soterrat entre ERC i JxCat han aflorat de cop. Uns, bastits d’ideals des del seu naixement, abracen ara la via de l’obediència, amb pactes i decisions unilaterals difícils d’explicar. Els altres, amb el lliri a la mà, cegats pel simbolisme, amb batibull intern i poques coses clares. La boca plena de diàleg i el cervell recomptant vots i calculant forquilles.

La imatge és inequívoca: el president de la Generalitat, que perd l’escó un cop els socis acaten l’ordre de la JEC, rep l’aplaudiment dels seus, només dels seus. A la vora, el vicepresident assegut i mirant a l’infinit amb les mans entrellaçades, com si no anés amb ell. Això s’ha acabat. Només ha faltat, per reblar el clau, comprovar que la mala educació també ha entrat al nostre Parlament. La bancada de Ciutadans cridant “delinqüent” al president Torra demostra que s’ha perdut el respecte institucional i, fins i tot, la decència. Absolutament intolerable venint de persones que, presumptament, representen la societat catalana. Tot té un límit. Ni s’aproven pressupostos ni pot celebrar-se el ple, i eleccions a la vista. Lamentable. Així no anem enlloc. Així només ens submergim en aigües fètides convertint-nos en el que mai hem volgut ser. I ja és gros que, amb el que tenen a sobre, hagin de ser els presos polítics, els consellers presos, els que retornin la dignitat al Parlament amb la seua compareixença a la comissió del 155. Un cop més, han demostrat que són legítims representants del poble de Catalunya. Perquè la legitimitat es guanya i elles i ells han deixat les cel·les per dur, per unes hores, a la cambra catalana el seny que sempre hauria d’haver-hi imperat. I no, seny i obediència no són la mateixa cosa. El problema és que la trencadissa és un fet i ja podem clamar unitat, que fan el sord. Els magistrats i la dreta espanyola s’asseuen al sofà i s’afarten de crispetes gaudint del vodevil. A costa nostra.