Coberta de Glòria

La fragilitat es descobreix amb un ensurt. Una se sent indestructible i, de sobte, arriba el temporal Glòria, inunda una carretera, s’hi encalla amb el cotxe i el problema la va xopant. Uns grams de por, una trucada de suport, una dosi de sang freda, un bon raig de confiança i endavant! Per sort, totes les pèrdues tenen solució perquè són materials, la qual cosa vol dir que són prescindibles encara que enyori el meu company de quilometratges. Com deuen haver notat al llarg d’aquests anys de relació via articles, sóc una optimista incorregible i, per tant, no hi ha previstos ni drames ni traumes. No obstant això, “les meves contradiccions són les meves esperances”, com va dir Joan Fuster, i sóc també una professional de menjar-me l’olla. No els passa a vostès que van sorgint preguntes en bucle davant determinades situacions? Que si per què vaig fer això o per què no vaig fer allò, que si qui va fallar i com de diferents serien les coses si tothom l’hagués encertat... Són interrogants que arrossego des de fa ja dues setmanes. De moment –i em temo que per sempre– sense resposta satisfactòria. Potser no hi podia fer res però resignar-se significaria contemplar allò que és inevitable i encara no sé en quin calaix he de desar els imponderables perquè no destorbin. El que sí que tinc clar és que sóc capaç de controlar el meu patiment però no puc ni vull fer patir les persones que m’estimo. Prefereixo menjar-m’ho sola i explicar-ho quan estigui digerit o, com a mínim, mastegat. Surt amb els anys aquest instint de protecció que ens porta a callar per no fer mal? Gràcies als que hi van ser i als que estaven disposats a ser-hi i que m’han renyat per no haver-los informat al moment. Miraré de no necessitar-vos gaire, pel meu bé. De moment, restem-li a la situació uns quilets d’importància per col·locar-la on toca: al prestatge dels no-ha-passat-res-pel-que-podia-ser. Al mateix lloc on aniran a parar el disgust i l’enrabiada que estic en procés de treure’m de sobre. Ho deia molt bé Mandela: “Valent no és aquell que no té por, sinó el que sap conquerir-la.” Per tant, a vèncer les pors i avant va! Estic bé, tot va bé i la vida continua sent meravellosa. Ara, si em perdo, no em busquin sota un pont un dia de pluja. De tot se n’aprèn.