Cuidem-nos

Jo també, Mireia Boya Busquet. Jo també reivindico dos cognoms i sóc “d’aquestes que es pensen que ho poden tot elles soles”. Tampoc em reconec en la imatge que tenen de mi algunes persones tot i saber que, sovint, l’he transmesa. Potser, com tu, “m’he posat una cuirassa massa gruixuda per poder sobreviure”. I, com a afectada per “la síndrome de la impostora generalitzada”, pateixo per si els que em valoren descobreixen que no n’hi ha per tant. Per les confessions, per posar el cor en cada plana, m’ha atrapat i, d’alguna manera, m’ha despullat el teu llibre Trencar el silenci. S’agraeix llegir el fruit madur d’una reflexió sincera aplicable a molts camps però que, en el de la política, és especialment necessària. “Les dones que ens atrevim a estar en primera línia –a les institucions, a les entitats i organitzacions– seguim un mateix patró imposat socialment fins ara: hem de semblar més fortes, més valentes, més treballadores, més contundents, més tot que els homes.” Així ens ho imposem perquè, la masculina, és l’única manera de manar que coneixíem i actuem per imitació quan hauríem de “feministitzar”. Pensem en aquest verb per actualitzar el diccionari. Augmentar la presència de dones és feminitzar però “feministitzar” és fer un pas més, és canviar les formes perquè hi hagi una manera nostra de fer les coses, perquè totes i tots aportem el millor de nosaltres en una lluita que ha de ser compartida. La societat està muntada a imatge i semblança dels mascles i no hem de mimetitzar-nos. Volem un món que ens permeti ser nosaltres mateixes, on les llàgrimes no siguin incòmodes perquè, empassades, resulten indigestes. I semblaria “normal que en aquesta revolució feminista que tenim entre mans es pogués parlar més, i en públic, d’emocions, de vides”, d’aquests anys teus tan durs. Em costa, però, entendre l’acceptació final de l’assetjament i de la gestió que n’ha fet el col·lectiu. Em costa comprendre per què una actuació tòxica no és assenyalada amb noms i cognoms. De la mateixa manera que reivindiquem “l’activisme d’estimar i de dir-ho” i d’escoltar les iaies. Per cert, la meua té “un bastó plegable, negre i ple de punts roses i verds” com el teu. Gràcies per trencar el silenci, Mireia Boya Busquet. Cuidem-nos.