Inhumans!

Quin horror! El presumpte bressol de la civilització occidental n’és ara la tomba. Els i les de l’Europa del benestar, oblidant que també hem estat refugiats o exiliats, veiem, asseguts al sofà, com Grècia obre foc contra persones que fugen amb una sabata i una espardenya a canvi de l’esperança d’un futur. Sí, Grècia, aquí al costat i amb total impunitat. Com ens ho hem d’empassar? Per què no han saltat totes les alarmes al món? Que són persones, carai! Els grecs suspenen el dret d’asil i tots quiets, deixant fer. Per si això no fos prou indigne, executen la prohibició atemptant directament contra el dret a la vida, el primer que tenim els humans. Tanquen passos fronterers, llancen persones a l’aigua després de robar-los tot el que porten, obliguen els migrants a punta de pistola a tornar per on han vingut, disparen per foragitar barcasses plenes a vessar de nens, dones i homes... repel·lir, en diuen. Un eufemisme més per al que és, sens dubte, una acció criminal contra gent indefensa que s’ha llançat a l’aigua creuant els dits, convençuda que deixa la mort enrere i que, pel camí, se la troba de cara. No val mirar a una altra banda ni posar-se de perfil. Què passaria si disparessin contra turistes baixant d’un avió? Ja els ho dic jo: el món es posaria les mans al cap i amb raó. Per què no s’està castigant els responsables de tanta inhumanitat? Doncs perquè hi ha vides de primera i vides de segona. Tristament. Malauradament. Quina enorme vergonya! I nosaltres aquí, rentant-nos les mans cada dos per tres –metafòricament i físicament– i guardant distàncies amb tothom qui ensuma o esternuda, no fos cas que ens encomanés el coronavirus. Només ens interessa la nostra bèstia. En el fons, ens importa poc o gens que el món sigui cada dia més lleig. Avui volia aprofitar aquest espai per defensar –un altre cop, sí, és necessari– els drets de les dones, la necessitat de viure també en femení. Pretenia reivindicar el 8-M i les causes que encara hem de guanyar. Però les imatges de trets amenaçant una trista barcassa farcida de gent atemorida no m’han deixat. Quina por, quina indignació, quin fàstic pertànyer a una espècie que no té la més mínima empatia pel dolor del pròxim. No em puc treure aquesta infàmia del cap ni el fred del cos.