Visca les iaies!

Una, dos, tres, quatre... cinc persones com a molt han comptat aquests últims dies Rosita’l Mancha mirant per la finestra, una autèntica tribuna sobre el carrer Major de Seròs. És, com ella diu, la segona tele. Sense moure’s de casa, solia assistir a totes les cerimònies, festes i trobades que generaven bullici a la placeta de Missa. Això era AC (abans del confinament) i confiem que tornarà a ser, tard o d’hora, DC (després del confinament). La truquem i sentim la veu alegre de sempre. “Com estàs, iaia?” i respon: “Estupendament!” “No surts per a res, oi?” i contesta contundent: “Ni hablar! Ni em passa pel cap!” Rosita té el que necessita i diu que està cuidada com una floreta, com una reina. Ella, que no hauria pogut dur mai corona ni que hagués volgut, perquè, de tant com ha doblegat l’esquena treballant, hagués acabat sempre per terra. La iaia és una màquina de parlar –perdona’m, però saps que és així– i ara aprofita les trucades per repassar tot el que veu i escolta. I quin seny que té, a ella no l’enganyaran, no! Algun dia confessa un principi d’avorriment –i qui no!– però de seguida troba solucions. Que s’enyora de les caminades per la plaça de les Escoles amb les companyes de xerrades? Doncs, au, a fer quilòmetres passadís amunt, passadís avall! “I faig abdominals recolzada al mostrador de la cuina i braços a la paret!”, em diu mentre intento imaginar la iaia practicant aquests exercicis i prenent nota mentalment de tot el que vull que m’ensenyi quan ens tornem a veure. No pot estar asseguda tot el dia perquè no en sap i perquè no es vol engreixar: “Ton pare em diu que mengi i que reservi energies i ta mare ha fet uns macarrons boníssims però no em vull passar, que m’engrassiré!” L’optimisme de Rosita –sense articles, al Far West– és una de tantes coses que m’esforço per heretar i faig per maneres que se m’encomani. Però té els peus a terra i no està per romanços ni mitges tintes: “Això va per llarg, filla.” “Haurem de tenir paciència, iaia”, ves què hem de dir. “I tant com la tindrem!” Doncs això, força i amor etern per a les iaies, les padrines, les àvies, els iaios, els avis i els padrins. Cuideu-vos, cuidem-los encara que sigui de lluny. A distància també s’estima. De fet, ara, així és com s’estima més.