No és normal

Sempre he estat despresa. Amb tendència a volar. Quan, de campaments, arribava el dia dels pares, mentre els companys ploraven pregant als seus que no marxessin, els meus s’acomiadaven amb petons desitjant que m’ho passés bé. I ho feia. Tant, que la mare, enmig d’algun drama general, va arribar a demanar-me si no els trobava a faltar ni una mica. I no, no m’enyorava. Ja tornaria quan s’acabés l’aventura! Durant anys, van fer broma assegurant que no em cauria la casa a sobre perquè, si queia, difícilment hi seria. Per sortir no hi ha mandra, com tampoc per viatjar ni per experimentar en llocs nous, tot i el pànic a les mirades desconegudes del primer dia. Suposo que sempre he sabut que tinc on tornar. Trigui el que trigui, hi seran esperant les batalletes per riure una estona. A casa no hem estat mai de dinars familiars obligatoris ni de compliments. Es queda quan ens va bé. Però, saben què? Cada cop ens va millor a tots, de fer trobades. La nostra política de sense compromisos ens acaba ajuntant. Com qui no vol la cosa, a la meua família petita, en mitja horeta muntem un dinar o improvisem una sortida a picar quatre tapes. I ara sí que trobo a faltar que el pare faci glops de la meua cervesa mentre la mare tria els caragols més petits de la llauna. És l’edat o és aquesta nova normalitat, la que està convertint la noia voladora en l’adulta familiar? Fins fa un mes, no tenia necessitat de trucar cada dia, com fa el meu germà, però ara, amb 45 anys, pagaria per passar una estona llarga abraçada als meus pares. Ell, el pare, faria veure que m’engega sense deixar-se anar del tot. Ella, la mare, amagaria la llagrimeta amb alguna conya. I jo no imagino un lloc millor per desconfinar-me que entre l’un i l’altra. Ara vostès pensaran que els pares són grans, que ens necessiten... per a res! El pare ha fet, enmig d’aquesta distopia, els millors 71 anys del món mundial, amb el cervell brillant de sempre i una força que m’admira. La mare el picarà un temps perquè és uns mesos més jove. Però estic molt lluny d’aconseguir que els meus pares es deixin cuidar i més lluny encara d’aconsellar-los i que em facin cas. Són dos caràcters que han dut al món dos caràcters més. Per això, necessito que algú m’expliqui aquest enyorament. No és normal.