Astronauta en sabatilles

Trepitjar carrers després d’un mes de confinament és el més semblant, intueixo, a l’aterratge en un planeta desconegut. M’he sentit com una astronauta abandonant la càpsula del temps, canviant l’escafandre per la mascareta i convertint l’espai vital en una bombolla de seguretat. Amb menys de 70 anys, sense canalla ni gos ni ganes de córrer si no em persegueixen, la franja de sortida del vespre m’ha servit per comprovar que hi havia vida exterior, com demostren els parcs convertits en herbassars, i que la humanitat ha subsistit més o menys com nosaltres. Perquè, enmig d’aquesta distopia, no s’han preguntat si tot plegat era una broma pesada i mentre uns quants estàvem tancats la resta era fora com si res? Jo sí, què volen que els digui, potser massa temps per anar-me’n de l’olla tot i que el teletreball ha deixat poc marge. Ho admeto: la meua disciplina personal no està a l’altura per portar amb dignitat la feina a casa. Els mecanismes de desconnexió s’activen amb el canvi d’espai com a transició entre oci i negoci. Teletreballant, no hi ha horaris ni dates al calendari. Costa posar límits a les obligacions i no respondre correus, trucades o missatges en qualsevol moment. És cert que tinc una feina invasiva que m’encanta i això deu influir. Per endreçar-me, he marcat rutines i ni un sol dia m’he assegut a l’ordinador sense passar per la dutxa. Admeto, això sí, que només he guardat aparences de cintura en amunt i no m’he calçat sabates ni keds ni m’he embotit en uns texans fins a l’11 de maig. Malles i sabatilles han estat els must de la meua indumentària d’aquest abril robat. I he desterrat els maleïts sostenidors fins al punt que m’estic resistint a reincorporar-los ara que he tornat a la feina presencial. Potser serà una de les coses bones que trauré d’aquesta etapa que no vull oblidar però que confio que no torni. Després d’un mes sense dur-ne, m’he posat arracades i han durat una hora. Tota la vida juntes i ara em destorben. Aquí sí que negociaré amb les meues delicades orelles per la readmissió dels arets. Fet el primer pas, em sento preparada per descobrir nous planetes i m’hi llançaré de cap, si convé en sabatilles, si tenen oberts bars i restaurants. Que la “nova normalitat” no ens prengui els vells costums.