Com sempre, com mai

Només passar la porta, la Maribel i l’Aurora ja sabran quina peça m’escau. De vegades penso que trien la roba de cada temporada pensant en qui se la posarà. I l’encerten. A les clientes ens mimen, ens escolten i ens pregunten per la família. S’han passat el confinament penjades a les xarxes socials inventant jocs, publicant creacions i models perquè no les oblidem. Noies, per dies que haguéssiu passat tancades, impossible no recordar que Di9 és casa. Segurament hi tornaré un dissabte venint de dinar a Cal Nenet. No serà a primera hora de la tarda, perquè allà, enmig de l’Horta, les caragolades s’allarguen i acaben amb gintònics i converses al porxo arreglant el món amb la Clara, l’Anna i el Gerard. Quan es buidin totes les taules, ens explicaran què fan els padrins o tindrem sort i baixaran a saludar mentre païm els caragols de sempre, el corder a la brasa, la llonganissa d’Alcarràs o el conill a l’allet amb aquell xup-xup que té gust de tradició. A Seròs hi anirem en família per celebrar-ho tot. Potser serà al bar La Font, asseguts a la taula rodona que ens guardaran el Santos i la seua dona o tal vegada a Ca l’Asturià, tastant els platets sorprenents de l’Onofre rematats amb la fabiola de l’Esther. I ai, quan poguem anar a Esterri… Elena, prepara girella i guarda truita de patata de la que sempre s’acaba, que saps que, un cop asseguts, ens costa sortir dels Cremalls. Amb qualsevol d’aquests plans tornaran els caps de setmana perfectes, els que comencen divendres a la nit amb la visita a la Maite i al Pedro. Ell sortirà de la cuina i descobrirem que ha canviat de nou mitja carta perquè l’avorreixen les repeticions. Acceptarem de grat algun dels seus invents i el gaudirem sabent que, molt possiblement, no el tornarà a fer. Soparem tard, com sempre, i als cafès la Pilar ja estarà escombrant el local, ens disculparem per les hores i ens dirà que no passa res i ens ho creurem. Ja tinc ganes d’estrenar la maleïda fase que toqui per veure lliurement tota aquesta gent que em diu pel nom i desmenteix el meu desig d’anonimat. Ja tinc ganes que els caps de setmana comencin aparcant el cotxe a Pardinyes, entrant a l’History i asseient-nos a la barra mentre el Miquel pregunta: “Canya?”. I responem: “Si us plau, com sempre!”