Els últims micos

Ser lleidatana militant és esgotador. Tota la vida donant explicacions, suportant bromes i fent pedagogia. Ja saben de què parlo. L’interès de les administracions per Ponent és proper a zero. Ha quedat clar amb el confinament del Segrià s’ha fet tard i malament. El país estava entretingut marcant la ubicació de les tovalloles a les platges i no es podia prestar atenció a una campanya que multiplica cada any els habitants de molts municipis. Ajuntaments i pagesos han afrontat en solitari protocols i controls que queden fora del seu abast i dels seus recursos. I això que la fruita es cull cada any pel mateix temps i mai s’ha collit sola. Tampoc és nova l’arribada de persones sense papers ni sostre però es mira a una altra banda perquè no convé anar a l’arrel del problema ni contemplar solucions com les regularitzacions, les prestacions per baixa o els preus dignes per a la fruita. I aquí estem. Castigats de cara a la paret sense entendre com hem arribat a aquest punt. Tristos, enfadats i estigmatitzats, amb anul·lacions a companyies pel fet de ser de Lleida i productes rebutjats perquè venen d’on venen. Segur que no ho fem tot bé però tampoc pitjor que la resta. L’empatia del Govern amb els habitants del Segrià és nul·la. Som els últims micos, els que cauen a l’aigua per ajudar la resta a creuar el riu. La consellera de Salut ens va enganyar a casa divendres al vespre i se’ns va confinar dissabte al matí. Era més fàcil sortir i tancar la porta. Per evitar un èxode? Èxode el seu, que ens han abandonat com si fóssim criatures irresponsables: aquí us quedeu, porteu-vos bé. Catorze dies no són tants, va reblar Alba Vergés en una mostra de sensibilitat extrema. Tampoc serien tants a Barcelona o a la Costa Brava? I s’anunciarien de lluny, sense informar els alcaldes ni donar-los dades? No s’havia previst la selectivitat, no s’havia reforçat el personal sanitari... Cap planificació! Fins al punt que la Guàrdia Civil es va plantar dissabte a l’accés d’Aitona obligant tothom –també a una servidora– a girar cua i agafar l’autovia a Fraga per anar a Lleida. Saben per què? Perquè no sabien ni on començava el Segrià! Si no fes pena, faria riure. I no em parlin de victimisme. El victimista es resigna i aquí no es rendeix ningú.