Amunt el teló!

Quina és la banda sonora de la seua vida? Segurament, com la meua, és una llista eclèctica de tonades i lletres i artistes, en alguns casos, inconfessables. La música s’escola per l’escletxa que troba en cada moment. Sap ser íntima i compartida. A voltes sacseja l’esquelet esbojarradament, altres proporciona pau, de vegades ens fa viatjar en el temps i, quan cal, obre comportes i deixa anar llàgrimes pendents. Passa el mateix amb la lectura o el teatre o el cinema: toquen endins i remouen per fer-nos sentir, pensar i dubtar. Tant se val que posem tanques, la cultura ens envaeix sense permisos ni certificats d’autoresponsabilitat. I ens fa ser qui som, com a persones i com a poble. La identitat, les identitats es construeixen, sense cap mena de dubte, a base de maons culturals que amunteguem al llarg dels anys i que ens fan sòlids, crítics, sensibles i conscients. Si per alguna cosa ha de servir aquesta pandèmia és per descobrir què és realment essencial i per adonar-nos del que perdrem si renunciem a les llibertats sense preguntar per què. La cultura ha de figurar entre els nostres imprescindibles. I, per tant, els professionals del sector mereixen, com a mínim, les mateixes cures i el mateix respecte que la resta. Perquè la cultura és sentiment i és talent però darrere hi ha molta feina i sovint precària. Si afegim que és el primer que es tanca quan hi ha problemes amb compensacions insuficients, resulta impossible guanyar-se les garrofes. I això que s’ha demostrat que la cultura és segura! Arribats aquí, qui ajuda qui ens ajuda? Qui rescata qui ens rescata? L’artista és admirat però no prou valorat. Com els i les professionals que encenen llums, encaren focus, escriuen i munten escenes, editen, sonoritzen o microfonen. Per inèrcia, assumim que les necessitats bàsiques són només físiques i materials però no és cert. Una paraula, un gest, un so o una veu guareixen mals del cor i del cervell. La cultura abraça i contagiar-la no és un risc. Ara que anem faltats de contacte humà, abocarem a la inanició qui s’esforça per alimentar-nos l’ànima? O pugem ja als escenaris o ens assegurem, per tots els mitjans, que arribi el dia que alcem el teló, no val quedar-se entre bambolines. Perquè, si no som cultura, què som?