Els Reixos mengen mandarines

Furgant en la memòria, no trobo quin regal dels Reixos m’ha deixat empremta. Pel que sembla, tothom en té algun: la bicicleta, el joc de construcció, la nina de torn... jo no. Recordo, això sí, la tria de les botes més fondes perquè Ses Majestats no escatimessin obsequis per qüestió d’espai i la preparació del piscolabis, sempre el mateix: mandarines, vi amb graciosa i bol d’aigua per als camells. L’endemà, corredisses en pijama i crits entusiasmats davant l’escena de papers colorits, peles de mandarina i gots buits. Després del repartiment de paquets marcats amb una lletra sospitosament semblant a la de la mare, a jugar per terra o sobre el llit dels pares fins a l’hora de dinar. Potser és aquest el regal més valuós dels Reixos: l’emoció del temps compartit. Havent assegurat durant mesos que hi hauria cavalcades, les autoritats competents s’han hagut d’empassar enguany aquests anuncis innecessaris i precipitats. És evident que calia esperar dades per evitar l’enèsima marxa enrere i una promesa incomplerta genera més decepció que la incertesa. Melcior, Gaspar i Baltasar tenen una edat i no és recomanable en temps de pandèmia el contacte multitudinari que implica l’espectacle de cada 5 de gener. Per això, ha calgut confiar en la màgia dels Reixos, en l’esforç de les televisions locals i en la capacitat de la canalla que tot ho entén i a tot s’adapta. Als adults ens toca mantenir encesa la flama de la il·lusió perquè els records més consistents no són materials. Sempre fidel a Baltasar, li vaig fer el salt un any que Ses Majestats ens van fer l’honor de visitar la comunitat perquè Gaspar tenia un aire cert al pare. Al segon regal, el rei ros em va confiar un pensament: “Estem llençant la casa per la finestra, eh?” Mentrestant, el meu germà, que no aixecava un pam de terra, arrossegava entre els veïns un paquet que el superava en dimensions amb una rialla d’orella a orella. Un altre 6 de gener, el botí va passar a un segon pla perquè el petit de casa va descobrir perplex que no hi havia ni rastre de pells de mandarina. Els Reixos se les havien menjat sense pelar? Vaig enganxar la mirada còmplice i la suor freda del pare i la mare. “Devien tenir molta gana”, van deixar anar. Clar, era això. Només creu qui vol creure.