Qui espera es desespera

Entre l’1 de juny d’enguany i el març del 2022. Per aquí va la data de vacunació que m’augura una d’aquestes calculadores que volten per les xarxes. He picat, sí. I això que veia a venir que no n’obtindria un resultat concret ni fiable. Cap factor de risc em dona prioritat i, per tant, a fer cua. Hi estic d’acord. És de justícia si van davant els qui tenen més urgències. El que passa és que la llista té més forats que un colador. Resulta indignant comprovar com surten les misèries de l’ésser humà quan es tracta de salvar la pròpia bèstia. Més encara quan la logística, diuen, ha retardat la vacunació de les persones de més de 80 anys que no viuen en residències. Expliquen que no hi ha prou informació sobre l’eficàcia de la vacuna d’AstraZeneca en majors de 55 i això ajorna la respiració tranquil·la de la nostra gent gran. Molts cops m’he declarat experta en res i ho faig una vegada més. Per tant, des de la ignorància pregunto: tenint en compte que a més edat més risc, quin és el motiu pel qual no s’ha tingut en compte expressament aquest factor a l’hora de fer les proves? Potser no surt tan a compte salvar vides avançades perquè són menys i, per tant, comporten menys negoci? La vacuna és l’única llum per a moltes persones que conviuen, resignades, amb la temptació de jugar-se la salut a canvi d’una abraçada de fills i néts. “Aviat em tocarà” anuncia esperançada la iaia setmana rere setmana. “Segur que sí, seràs la primera de la família!”, responc. I van passant jornades tancada a casa perquè “fora només m’espera algun mal”. Hi ha dies eterns i altres que s’escurcen. La vida accelera el ritme a mesura que et fas gran i, per això, no em fa res repetir-me recordant que tenim un deute amb les persones que ens han construït el món. Potser estem abusant d’aquesta mania seua de no queixar-se. La Covid-19 ens roba un temps preciós a totes i tots però especialment als avis i les àvies. No caminar els perjudica, no socialitzar els entristeix, no tocar la família els enfonsa. I aguanten, és clar que aguanten, tenen més resistència que tots nosaltres junts. Però cada cop que la iaia em diu com enyora les nostres abraçades, sortiria corrent per apretar-la ben fort. Prepara el braç, Rosita, que la punxada no pot trigar gaire.