Aniversari (in)feliç

Dimecres, 11 de març de 2020: “Dues dones que admiro s’han retrobat aquest 8M. Al Far West, on les flors donen fruits i no són un simple guarniment tot i la bellesa evident. Com elles. Una 89 anys i l’altra 92, però totes dues diuen l’edat que faran, no la que tenen. Adonant-se que comptar anys és una conquesta i mai dels mais constitueix un problema ni una crisi.” Dimecres, 18 de març de 2020: “No tenen unes ganes tremendes de fer petons i abraçades? Jo sí. Enyoro els contactes ara prohibits per aquesta Covid-19 que ens ha sumit en una irrealitat que espanta. El metre de distància contra el coronavirus em sembla la més absoluta llunyania i m’ha fet adonar de tot el que expressem fregant una mà o posant-la a l’espatlla d’algú.” Disculpin la immodèstia de citar-me però he fet l’exercici de mirar enrere i revisar què vaig escriure en aquest espai, amb una setmana de diferència, ara fa un any. No tinc disciplina per fer un dietari i els articles que els companys de SEGRE tenen la paciència d’esperar i vostès de llegir em serveixen per plasmar què m’ocupa i què em preocupa. Així he comprovat que és certa la sensació que tinc a la memòria: vam saltar de molt amunt en qüestió de dies. El retrobament de donasses del primer text va ser la cirereta d’un cap de setmana fantàstic que guardo retratat. Són, de fet, les últimes fotos en grup, sense distàncies i somrient a cara descoberta. No ho sabíem però, entre presseguers florits, ens acomiadàvem de la normalitat. Una setmana després, estàvem confinats i ja trobava a faltar els petons i les abraçades. Qui ens havia de dir que hauríem de reprimir-los tant de temps! Superat –o no– el desconcert inicial, ens preguntem si l’any s’ha fet llarg o curt i crec que una mica de cada. Ens acostumem a tot, cert. També a l’enyorança. Però que ens hi adaptem no vol dir que ens conformem. He vist una parella petonejant-se al carrer amb la desesperació de les primeres vegades. Feien tres passes sense deixar-se anar i tornaven a aturar-se perquè els urgia el contacte. Ràpidament he pensat que aquell parell no eren pas bombolla i que se la jugaven portant la mascareta abaixada. En un any, hem canviat la mirada. Tenim la resta de la vida per assumir que estimar, més que un risc, és un privilegi.