La impostora

Aquesta vegada se n’adonaran! El pensament que m’assalta quan afronto un repte és que serà el definitiu per posar al descobert les meues limitacions. El problema és que, al mateix temps, soc de les que es llancen a la piscina sense mirar si hi ha aigua fingint que no tinc por, que puc amb tot. I ho he tornat a fer. Toca afrontar nova aventura i parir un magazín d’actualitat de dues hores per a les televisions locals de Catalunya. M’il·lusiona i m’engresca, molt! I més, sabent que formo part d’un equip sensacional. Però no puc evitar pensar que no en sabré prou i que se’m notarà. “Tu rai!”, diuen si verbalitzo algun patiment. És llavors quan em venen ganes de recomptar en veu alta totes les hores que passo rumiant, treballant o corregint de manera obsessiva per eliminar indicis d’error. Dissimulant, al cap i a la fi, que soc fal·lible. Sí, com tothom, ja ho sé, però no em consola el mal de molts. M’encantaria ser d’aquella gent que trepitja fort des del primer moment, sense complexos ni vergonyes. Jo em sento petita i aposto per entrades discretes i prudents. Necessito temps per observar, per aprendre i, quan domini prou el terreny, ja em destaparé, que fa fred. Aquestes sensacions que conviuen amb mi responen, segons alguns, a una síndrome molt comuna entre les dones: la de la impostora. Es veu que tenim tendència a subestimar-nos perquè estem més sotmeses que ells al judici social. Això comporta un afany de perfeccionisme exagerat. I l’autoexigència portada al límit deixa de ser una virtut per convertir-se en una trampa. Per tant, mentre admirem la feina aliena i la valorem molt per sobre de la nostra, hi ha qui fa tot el contrari perquè el món està ple de persones que van ocultant les seues inseguretats. Fa anys que he optat per superar-les amb una teràpia de xoc: acceptant amb naturalitat molts dels encàrrecs per als quals em sento menys capacitada del que consideren els altres. He decidit creure a qui creu en mi i mirar-me en el seu mirall. Tampoc sé quin interès pot tenir per a vostès tot això que els explico ni el que escric cada setmana, que no em satisfà ni després de mil revisions. Segurament, hi ha qui m’ha descobert perquè ni tan sols amagant-me soc perfecta. En el fons, ja ho veuen, una simple impostora.