Lo Castell plora

L’emblema de la ciutat de Lleida demana socors. Només fa unes setmanes que vam votar i votar per tal que la Seu Vella triomfés en una batalla monumental. Ho vam aconseguir, sí, perquè quan els lleidatans ens hi posem amb ganes, pobre del que ens vulgui passar davant. Però, per batalla, la que afronta el nostre castell favorit, ja fa anys, contra la desídia. Potser hauríem de transformar d’una vegada aquest amor incondicional en exigència perquè s’hi inverteixi d’una manera planificada i sostinguda. L’enèsima esllavissada a la muralla segurament no és culpa de ningú però sí que és gràcies a la inacció de les administracions. Res passa per atzar. És urgent abocar recursos per preservar el poc patrimoni que ens queda sense esperar emergències que, tots ho sabem, s’acaben pagant amb pèrdues irreparables. Un monument de l’envergadura i la importància històrica del nostre no hauria de pidolar contínuament actuacions de conservació i restauració. Que sí, que coneixem l’enorme capacitat de superació de la Seu Vella –l’ha demostrada al llarg dels segles– però cal que la seguim posant a prova per comprovar on són els seus límits? Malauradament, el greu problema que tenim en la gestió i manteniment del patrimoni no es queda dalt d’aquest turó. És evident saltant, per exemple, a l’altre, al de Gardeny. Tenim, a més, el Molí de Sant Anastasi tancat des de fa anys, el de Cervià, a l’Horta, que gairebé ni existeix, i el magnífic monestir de Sant Ruf acumulant compromisos incomplerts. Els vestigis de la Guerra Civil, tot i les mocions municipals, ni recuperats ni catalogats ni visitables. Al pas que anem, al Tossal de la Moredilla li queden un parell de telediaris. Sortint de la ciutat, el panorama no canvia massa amb Cal Macià de Vallmanya, al terme d’Alcarràs, el patrimoni de l’antiga indústria tèxtil de la Mata de Pinyana o la Casa Montcada de Seròs. Ja ens podem mirar bé el patrimoni perquè, si no ens afanyem, en un futur no massa llunyà només podrem explicar-lo a través de llibres o fotografies. Abaixant el cap, això sí, amb la vergonya de qui no se’l va escoltar quan demanava auxili a crits. De lluny, l’skyline de la ciutat ens dona la benvinguda i el cor ens rebenta. De prop, les muralles de la Seu Vella ploren pedres.