El primer sopar

Quatre tapes, un xarel·lo i cap a casa. Caminant de tornada del primer sopar, encara quedava gent a les terrasses de la rambla assaborint una nit de dilluns amb regust de matinada. Eren quarts d’onze però, després de 196 llargs dies de toc de queda, teníem sensació de tranuitar i el rossec de qui sent que incompleix alguna norma. Però ja no. Comença una nova era. Felicitat. I sí, estic d’acord que aquesta és una felicitat un pèl banal però això no ens treu ni el dret ni el deure de gaudir-la. No sorprendré ningú que em conegui si dic que m’encanten els àpats fora de casa. De fet, fa anys que vam trobar en els sopars setmanals, sols, el terreny neutral per parlar de tot el que el dia a dia s’acaba menjant. Els semblarà una excusa com una altra d’una parella de tarambanes amants del bon menjar i tal vegada ho és però la recomano perquè funciona.Tant, com les teràpies de confiança amb amics que són família o amb família que també són amics. Si recuperar les sortides de migdia ens va aportar oxigen, les de nit ofereixen una dosi de llibertat que val la pena, això sí, empassar-se a glops i no de cop. Estic farta de sentir la gran quantitat d’aprenentatges que ha de deixar-nos aquesta pandèmia eterna però no negaré que hi ha una lliçó que no convé oblidar: el benestar individual passa pel col·lectiu. Tot i que puc entendre i, fins i tot, compartir la necessitat d’esbravar-se, també comprenc que espantin i arribin a indignar les imatges de la nit de l’aixecament de l’estat d’alarma. Que si el virus contraataca i ens hem de tornar a tancar, tot seran llàgrimes! I amb raó, clar. Amb prudència i sentit comú, segur que som capaços de construir moments memorables aspirant a esgarrapar hores al rellotge i regalar als sectors més castigats per la pandèmia una mica d’aire que també serà nostre. Si buidem de Covid els hospitals, omplirem de vida els carrers. Si deixem descansar als qui hem saturat, donarem negoci als qui s’han vist obligats a parar.Que la culpa sigui del virus, no de la nostra inconsciència. No n’estan tips, que ens esbronquin? Jo sí.No donem motius. Amb mascareta, mans netes i la distància imprescindible, espero amb candeletes la vacuna i els caps de setmana que comencen divendres sopant amb amigues estupendes.